Els Botins

Quan la nissaga de banquers més rica (o una de les més riques, que no portem molt bé els comptes) d’un país es diu Botín és que tot és possible. El director d’una presó podria tenir per cognom Carceller, per exemple, i ningú no se’n sorprendria, o Carnisser o Bataller un general de l’exèrcit, o Escrivà un notari, etc., perquè aquestes són coses que es mantenen dins una certa lògica. L’estrany del cas és que tenint un nom tan eloqüent com el dels senyors (i senyores) Botín no haguéssem caigut fins ara en el compte, ni tan sols albergat la sospita, de l’essencial nautralesa rapinyaire del capital. En l'afer que ens ocupa, doncs, podem aplicar-hi al peu de la lletra allò de qui avisa no és traïdor, perquè la notable família podrà ser el que vostè vulga però no insincera. Malgrat els indicis de frau a gran escala, els comptes descoberts al paradís de Suïssa i la fuga de capital i patrimoni durant la Guerra d’Espanya (per si les mosques revolucionàries recuperaven part del botí acumulat amb tant d'esforç i cobdícia), concedim als Botins la presumpció d’innocència davant els possibles delictes. Imaginem també que, malgrat les suspicàcies, el cognom no té res a veure amb el significat d’`objectes presos a l’enemic´ sinó que és en realitat el singular del castellà botines  (un tipus de calcer, per cert, molt característic dels gànsters; no ens en sortirem pel costat lexicològic). Gràcies a la crisi, doncs, i al moviment d'indignació del 15-M ja tornem a dir les coses pel seu nom encara que molts continuen amb la idea anacrònica que són els polítics els qui remenen les cireres del poder (les estàtues del pedestal d'El Roto). I que comencem a entendre per què es personalitzen els mercats amb qualitats humanes com desconfiança, irritació, incertesa, etc., i despersonalitzem els mercaders, que com totdéu tenen noms i cognoms. Com ara el dels Botins, que ni fet a posta per aclarir coses en temps de confusió. Amb una miqueta de paciència entendrem també que una regeneració democràtica no pot deixar intacte un sistema que necessita la misèria de molts per alimentar els beneficis de molt pocs. Tornem als clàssics i veiem, espantats, Inside job. I si algun dia passa aquesta crisi, més ens valdrà no oblidar la lliçó.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 18 de juny de 2011.