Enmig
de l'hivern valencià, prompte farà un any, des del centre neuràlgic
del Lluís Vives va escampar-se la primavera valenciana. Recordem
aquells dies freds, ventosos, de febrer, les manifestacions diàries
per una dignitat perduda que els estudiants de secundària, carregats
de raons, jovialitat i innocència, van aixecar amb una tenacitat
encomanadissa. Recordem els gestos espontanis de la solidaritat,
aquells músics de Benimaclet aplegats a l'Estació del Nord,
l'alegria de compartir el carrer gent de diverses generacions fins
aleshores estúpidament incomunicada per les altes reixes del
laberint pseudodemocràtic. Durant unes setmanes de vertigen València
i el país van deixar de ser la rara avis (després es demostraria
que la preciada espècie era en realitat molt vulgar) que es
passejava pels telenotícies de mig món amb el ridícul plomatge de
vanitat, corrupció, urbanicidi i gestió mafiosa de la cosa pública
per convertir-se en l'au fènix que renaixia de les cendres d'una
civilitat trepitjada i un somni flamíger, buit com una carcassa de
mentida, que de sobte queia com un teló gruixut sobre l'escenari
d'una realitat molt prosaica. Aquella primavera, improvisada,
inesperada i efímera, com ho són totes, va servir no solament com a
antídot contra el narcòtic tan generosament subministrat i tan
àvidament consumit de les falses riqueses, sinó també per
despertar de la seua letargia les generacions sobre les esquenes de
les quals queien els plats trencats de l'enganyifa benestant i un
fotimer de porres deleroses de carn tendra. La gran aportació de la
revolta primaveral, producte de l'acumulació d'una gran fartera,
fou, però, d'ordre més aviat simbòlic, com un punt que es marca en
roig al calendari, com la superació del tabú d'una barrera del so
invisible però (ara ho sabem) no invencible. La gràcia d'aquell
esclat fou que aconseguí obrir un petit badall en la fatalitat
malaltissa del cercle viciós i la indiferència. Si la primavera
havia estat possible una vegada, contra hivern i marea, volia dir que
podia tornar en qualsevol hora, que altres torxes enlairaven ja les
velles aspiracions de llibertat, fraternitat i justícia amb nova
empenta. I si els guanys efectius per al canvi van ser minsos (ni una
trista dimissió, ni un simulacre d'assumpció de responsabilitats),
els camins que la petita revolta va apuntar obrin infinitud de
paisatges inèdits. El proper 15 de febrer hi ha un concert en
solidaritat amb els més de 100 represaliats per tanta digna
insolència. Convertim l'encontre en una excusa per ordir la següent
primaveral, massiva, efectiva i organitzada cita.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 19 de gener de 2013.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada