L'insostenible

L'estrany no és que les coses vagen malament, i cada vegada més, segons sembla, sinó simplement que vagen. Que ens alcem, prenguem el desdejuni, llegim el peròdic, acudim al treball (els privilegiats que encara en tenim), fins i tot que ploga o faça sol és, cada dia que passa, senzillament admirable. És l'economia submergida, diuen alguns, són els estalvis dels iaios, uns altres, pura resignació cristiana, la despolitització, el pessimisme insondable, una paciència a prova de bombes, efectes de la llarga letargia, les incomprensibles lleis de la inèrcia. El que siga, però el cas és que és increïble que encara sostinguem l'insostenible. I l'insostenible no és que avui t'alces, fulleges el diari i entropesses amb la notícia que el País Valencià ha atès la xifra d'un 29,19 % de desocupats, un 55,7 % entre els menors de 25 anys, no, l'insostenible és que això provoque misèria, desnonaments i suïcidis, un patiment encara tan camuflat com l'economia submergida, i que no es desborden les aigües socials de la desesperació. L'insostenible és, sobretot, que el responsable d'Economia, Indústria i Ocupació, un tal Máximo Buch, airege en el Parlament el seu optimisme insultant i que davant la contundència de les xifres, entone el bolero de l'esperança amb un absolut menyspreu envers els qui realment pateixen la nova crisi del capitalisme. En un país més o menys normal, si un ministre, conseller o responsable del ram, té el dia de babau optimisme i es permet aquesta mena de bromes, segurament el fan dimitir. Però el tal Bruch, immers en la ciència ficció d'un buc institucional que fa aigua per totes bandes, ha de fer veure que el seu càrrec i la despesa pública que comporta tenen algun sentit, que la cosa rutlla de moment, que fa sol o que plou, que la primavera mal que bé segueix la seua marxa. Però aquestes bromes són de mal pair pels volts del 25 d'abril, cruïlla de derrotes però també d'esperances, en què per primera vegada les forces de l'oposició convoquen la tradicional manifestació enlairant la bandera de l'economia, per reclamar un millor finançament per al país. Com es pot comprovar, tot rutlla, tot i el matís economicista en temps d'insostenibilitat econòmica, social i política, però, amb perdó de taula, aquest reclamació, justíssima sens dubte, és aproximadament el que Fuster va escriure a propòsit d'un altre tema molt distint: l'art d'agafar la vaca pels collons. Veurem fins quan i fins on es podrà sostenit l'insostenible.

Publicat per Levante-EMV, dissabte 27 d'abril de 2013.