dissabte, 6 d’abril del 2013

Moralment exclosos

Amb la imputació de Cristina, la infanta menor, assistim a un dels darrers episodis del conte meravellós amb què tan plàcidament s'ha adormit el poble sobirà d'ençà que Franco va nomenar hereu Joan Carles. Al rei, protagonista del relat, intocable però per fi tocat en plena línia de flotació, van posar-li un vestit democràtic que li anava balder, educat com estava en les acadèmies militars franquistes i els principis inamovibles del movimiento, que pretenia ser una cosa molt quieta, ja veus. Amb la sospita de la manca de legitimitat i el pes d'una corona que rarament s'exhibia per por al ridícul que provocava un objecte tan anacrònic en una Espanya pintada de moderna, vam anar acostumant-nos al seu castellà gutural i asèptic, a aquells discursos tan banals que els escrivans de la casa reial no aconseguien de dotar d'un estil diferenciat del de la mòmia de Franco, als succedanis de corona sobre el cap: la boina de les maniobres militars, la gorra de plat de Capità General, el casc d'esquiador, el barret de caçador, la gorra de navegant… El rei no només havia de semblar indispensable per a la democràcia sinó castís i proper, saludable i tutejable, ambaixador suprem d'un estat que entrava sense complexos en el gran concert europeu. Quan Tejero va irrompre al congrés al rei, que sempre ha tingut fama de cràpula (comprensible, tractant-se d'un borbó) i de trompellot simpàtic, no se li va acudir altra cosa que brindar amb xampany, vés a saber a la salut de què, tot i que ara ens temem el pitjor. Obviem, per massa extensos, els episodis que han contribuït al despullament d'una peça clau per a la continuïtat del sistema dels privilegis, la democràcia degradada, la insostenibilitat d'un estat a la deriva. Reblem que és absolutament intolerable, i més en temps de misèries, que l'intocable i el cercle dels seus intocats, no contents amb els privilegis antidemocràtics inherents als seus càrrecs, s'hagen enriquit a mansalva a costa de la ciutadania. Imputats el xicot basc i la infanta catalana, amb què la monarquia intentava congraciar-se amb els súbdits més díscols, gràcies a l'honestedat i treball del jutge Castro, pocs episodis queden per escriure a la monarquia. Sí, potser, arribem al final del conte i al començ d'una altra història, i l'abril és un mes ben apte per tancar algunes portes de la història i obrir-ne d'altres, com han fet ja a Montblanc i Girona demanant a Felip de Borbó que no utilitze els títols de duc i príncep d'aquestes ciutats i declarant-se moralment exclosos del domini de la monarquia espanyola.   

Publicat a Levante-EMV, dissabte 6 d'abril de 2013.















[El Roto, El País 5 d'abril de 2013.]

2 comentaris:

  1. En aquest rerepaís de filòlegs, més preocupats per acceptar o condemnar el "lo" i "lo que siga", obsessionats a salvar parauletes o a soterrar-les, obsedits a analitzar sintagmes i fer-ne filosofia, jo —des de la meua torre de canyís, que no d'ivori— agraesc els articles dels qui no baden. Com que encara sóc un creient fervorós de l'onzena tesi d'"Ad Feuerbach", lloe sense llepar-li-la al seu autor aquest article.

    ResponElimina
  2. Ramon, els poetes, en la mesura que reinterpreten el món, contribueixen a transformar-lo, com volia Marx. Hi ha la responsabilitat de no badar, és clar, però tampoc no hi ha veritable canvi sense una aproximació rigorosa i generosa a allò que en diem realitat, i que els filòsofs deuen saber què vol dir. La lloança, crítica i solidària, venint de tu, val molt més. Salut. Et trobaré a faltar al Delta de les convergències, en les meues divagacions desmemoriades.

    ResponElimina