Amb la imputació de Cristina, la infanta menor, assistim a un dels
darrers episodis del conte meravellós amb què tan plàcidament s'ha
adormit el poble sobirà d'ençà que Franco va nomenar hereu Joan
Carles. Al rei, protagonista del relat, intocable però per fi tocat
en plena línia de flotació, van posar-li un vestit democràtic que
li anava balder, educat com estava en les acadèmies militars
franquistes i els principis inamovibles del movimiento, que
pretenia ser una cosa molt quieta, ja veus. Amb la sospita de la
manca de legitimitat i el pes d'una corona que rarament s'exhibia per
por al ridícul que provocava un objecte tan anacrònic en una
Espanya pintada de moderna, vam anar acostumant-nos al seu castellà
gutural i asèptic, a aquells discursos tan banals que els escrivans
de la casa reial no aconseguien de dotar d'un estil diferenciat del
de la mòmia de Franco, als succedanis de corona sobre el cap: la
boina de les maniobres militars, la gorra de plat de Capità General,
el casc d'esquiador, el barret de caçador, la gorra de navegant…
El rei no només havia de semblar indispensable per a la democràcia
sinó castís i proper, saludable i tutejable, ambaixador suprem d'un
estat que entrava sense complexos en el gran concert europeu. Quan
Tejero va irrompre al congrés al rei, que sempre ha tingut fama de
cràpula (comprensible, tractant-se d'un borbó) i de trompellot
simpàtic, no se li va acudir altra cosa que brindar amb xampany, vés
a saber a la salut de què, tot i que ara ens temem el pitjor.
Obviem, per massa extensos, els episodis que han contribuït al
despullament d'una peça clau per a la continuïtat del sistema dels
privilegis, la democràcia degradada, la insostenibilitat d'un estat
a la deriva. Reblem que és absolutament intolerable, i més en temps
de misèries, que l'intocable i el cercle dels seus intocats, no
contents amb els privilegis antidemocràtics inherents als seus
càrrecs, s'hagen enriquit a mansalva a costa de la ciutadania.
Imputats el xicot basc i la infanta catalana, amb què la monarquia
intentava congraciar-se amb els súbdits més díscols, gràcies a
l'honestedat i treball del jutge Castro, pocs episodis queden per
escriure a la monarquia. Sí, potser, arribem al final del conte i al
començ d'una altra història, i l'abril és un mes ben apte per
tancar algunes portes de la història i obrir-ne d'altres, com han
fet ja a Montblanc i Girona demanant a Felip de Borbó que no
utilitze els títols de duc i príncep d'aquestes ciutats i
declarant-se moralment exclosos del domini de la monarquia espanyola.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 6 d'abril de 2013.
[El Roto, El País 5 d'abril de 2013.]
En aquest rerepaís de filòlegs, més preocupats per acceptar o condemnar el "lo" i "lo que siga", obsessionats a salvar parauletes o a soterrar-les, obsedits a analitzar sintagmes i fer-ne filosofia, jo —des de la meua torre de canyís, que no d'ivori— agraesc els articles dels qui no baden. Com que encara sóc un creient fervorós de l'onzena tesi d'"Ad Feuerbach", lloe sense llepar-li-la al seu autor aquest article.
ResponEliminaRamon, els poetes, en la mesura que reinterpreten el món, contribueixen a transformar-lo, com volia Marx. Hi ha la responsabilitat de no badar, és clar, però tampoc no hi ha veritable canvi sense una aproximació rigorosa i generosa a allò que en diem realitat, i que els filòsofs deuen saber què vol dir. La lloança, crítica i solidària, venint de tu, val molt més. Salut. Et trobaré a faltar al Delta de les convergències, en les meues divagacions desmemoriades.
ResponElimina