Lluita de classes

No sé què se suposa que ha de fer el que es troba a la boca de l'infern terrenal que és estar a punt que et facen fora de casa o haver-la perduda ja –i en aquest cas ja tens un lloc reservat per a tu en la tortura de les flames. L'escratx (m'apunte de moment a la proposta d'adaptació directa del mot argentinoanglès al català) que grups d'afectats pels desnonaments i els seus cercles solidaris més pròxims han traduït a les lluites socials és un gir més de caragol en la lluita de classes, acció a la desesperada quan la cosa es posa ben negra. Perquè no és ni més ni menys que això, la vella lluita de classes, una andròmina que ni recordàvem que teníem a la cambra dels mals endreços, fent cara de prunes agres quan la llei imperant s'ha revelat decantada per afavorir els pocs de sempre, quan l'espectacle de la democràcia es deslegitima dia a dia en un cercle viciós d'interessos. Poc o molt, és veritat, l'escratx sacseja les coses, l'aparença de normalitat, el son plàcid de l'incapaç de veure el sofriment que camuflen lleis i estadístiques, disciplines de vot, indiferència perfumada, autisme dels acostumats a viure en les esferes blindades de l'opulència. “Faça'm el favor d'anar-se'n amb els seus polls i la seua misèria a una altra banda, que m'espanta les criatures!”. ¿I quina alternativa tenen els desposseïts, els esbatussats, els qui engreixen amb el seu patiment les xifres de l'atur sinó clavar el dit en l'ull del corrupte, del cínic, del vigilant de la llei injusta, del promotor de la misèria i la incultura? ¿Quina alternativa sinó anar amb els polls i la misèria, les nafres i també les esperances a prémer els caragols dels qui no escolten raons, dels qui sempre tenen la paella pel mànec i s'indignen si algú pretén cantar-los la quaranta perquè es vegen reflectits en l'espill de la seua podridura moral? Com la senyora Cospedal, que a falta d'arguments practica la violència verbal quan trau el fantasma del nazisme a passejar amb la frivolitat i desvergonyiment propis dels qui han fet del manar una dolça rutina. ¿Què se suposa que han de fer, doncs, els desnonats de tota classe i condició per canviar un sistema que els dóna l'esquena, es cau a trossos i en la seua caiguda els arrossega? No és venjança el que busca l'escratx, sinó reparació, no és violència inútil i cega, sinó encara lluita pacífica, autodefensa legítima per a la salut democràtica quan la impunitat amenaça d'escampar-se com una pesta autoritària molt negra.  

Publicat a Levante-EMV, dissabte 20 d'abril de 2013.