MMM

Maria-Mercè Marçal tindria ara seixanta anys, que si bé es mira és una edat on quasi tot pot començar de nou, amb permís de l'atzar. Si sentim que la mort és prematura en tot de casos, encara ho és més en estrelles rutilants de la intensitat d'aquesta barcelonina d'Ivars d'Urgell que ens va deixar amb quaranta-cinc anys tal dia com ahir de 1998. Sobre la poeta i autora d'una única, multipremiada i excepcional novel·la, La passió segons Renée Vivien, s'ha escrit molt en comparació a d'altres autors coetanis de la mateixa promoció litrerària (la famosa generació dels 70), probablement no sols per la rara qualitat de la seua obra, que concentra de manera radical la rica aventura poètica que la nostra literatura ha protagonitzat dels anys setantes ençà. La mort, contra la qual va lluitar Maria-Mercè amb el cos i la paraula tan aferrissadament durant els darrers anys de la seua vida, en constituir el tancament del parèntesi, sol estimular la libido d'alguns estudiosos literaris, ens agrade o no allò que sovint ha estat denunciat com una certa tirada a la necrofília de la literatura catalana (i de totes les literatures, fet i fet). Res de més humà i comprensible, per altra banda. Però en el cas de Maria-Mercè Marçal hi ha altres factors que ningú no ignora i que en bona mesura expliquen una mica la fortalesa de la seua aposta literària: el seu compromís militant, sobretot en els àmbits de la lluita pel país i pels drets de les dones. En tot fou MMM una avançada, digna hereva de la idea d'avantguarda d'un Salvat-Papasseit, fins i tot en el fet de conquistar amb tan sols vint-i-quatre anys, amb Cau de llunes, un dels poemaris més influents del segle XX, el prestigiós premi Carles Riba. L'aventura radical que tota poesia digna d'aquest nom reclama té en MMM una constant, coherent i arriscada protagonista. En ella és impossible de descompartir vida i poesia, perfectament foses en un tot harmònic, autèntic, profund i lluminós. Llegint la seua obra un té la impressió que aquesta gran autora menysté els convencionalismes, que se situa als antípodes de la mel·líflua orquestració de les floretes amb què el poder tusta l'esquena d'alguns espavilats: vida i obra s'hi compenetren en revolta permanent. Més enllà de les divises poètiques que tant agraden a certs fabricants de samarretes, l'obra de MMM, perpètuament oberta, continua interrogant-nos. Hauria estat deliciós compartir amb ella aquestes hores de la història i els horitzons del país, tanta bella incertesa, aquest desglaç, totes les raons del cos.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 6 de juliol de 2013.