La mà i el foc

Ja s'ha tornat part obligada de la representació, rèplica automàtica del simulacre. Quan algú és enxampat en delicte flagrant o pesen sobre ell fundades sospites de culpabilitat, sobretot quan aquest algú té càrrecs de rellevància institucional de partit o govern, apareix l'escuder d'ofici que, reproduint les paraules que des del coverol li diu l'apuntador (que al seu torn llig, amb precisió mil·limètrica, el guió que un fosc autor anònim va escriure), posaria la mà en el foc pel seu protector protegit. El cas és que solen parlar amb metàfores, en sentit figurat, i sovint amb ingràvids condicionals, i per això no hi ha tantes mans socarrades com paraules i afirmacions buides fan l'aire irrespirable. Perquè sempre diuen això, que posarien la mà en el foc, per la integritat moral d'en Tal o d'en Tal altre, convençuts que una prova de foc tan bèstia (hi posarien la mà, no un bitllet de cinc euros o el llibre de família), per molt que siga només una hipòtesi, no pot ser rebatuda. Com que, a més d'imputats i sentenciats, al PP se li acumulen tants sospitosos de lletjos delictes, el número tres del partit, un tal Carlos Floriano, que se sap de memòria el paper d'escuder, va eixir en defensa del seu amo principal, Rajoy el Mut, amb la pansida fórmula de la mà i el foc. I també un fum (ja que parlem de foc) de ministres. Unes vegades perquè sospitar i demanar explicacions està lleig i no afavoreix la marca Espanya (ja se'n podrien recordar, de la marca i de la mare que la va parir, abans de ficar la mà a la caixa aliena), d'altres perquè premsa i ciutadans s'entesten a parlar de coses sense importància (vint anys almenys de finançament il·legal del partit, sobresous negres a destacats dirigents passats i presents, carta blanca a bancs i empresaris que han portat la ruïna: sense importància), quan el que el país necessita és alegria, molta alegria –perquè enmig de l'eufòria puguen continuar perpetrant alegrement el seu lladronici, olé! En els països democràtics és freqüent que responsables de la cosa pública dimitesquen per un esternut llançat a deshora; a Espanya blinden els sospitosos amb la majoria absoluta i la manca de pegada o la connivència indissimulada del PSOE. Cal salvar la marca, sí, no la democràcia ni la decència. Rajoy no donarà explicacions ni al parlament ni a Déu, ell tan catòlic. I continuaran donant-se aire amb el ventall de la llei de transparència, quina barra! Fins que la dignitat ciutadana un dia se'ls emporte en bona hora.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 13 de juliol de 2013.

[Recepta dels peus de porc, en castellà `manitas de cerdo´]