Si
se’m permet usar per una vegada la tan manida metàfora amb què de
xicotets ens alliçonaven per guiar-nos en el recte camí de la moral
nacionalcatòlica, diré que no pot ser que Luis Bárcenas, àlias El
Cabrón, i tots els altres dels gürtels passats, presents i futurs,
coneguts i per conèixer, siguen les pomes podrides en el fruiter
pletòric de salut i frescor de la ja no tan jove però molt
malalteta democràcia espanyola. Escampada la boira de certa confusió
pel vent huracanat de la crisi, ja estem en disposició de saber
(evasius il·lusos de la roja i altres mites a banda) que el
contenidor de la fruita, la matèria de què es compon i la forma que
té, podreix necessàriament les pomes. Ja no cal que proclamem als
quatre vents, si pot ser de manera estruendosa, que som els més
guapos del món i que pagats estem d’haver-nos conegut. Ja
sospitàvem, no cal dir-ho, que sota els falsos lluentons de
l’aznarià “España va bien” (coño!) s’amagava
l’Espanya miserable de sempre, les injustícies de sempre,
l’estupidesa regnant. I ara que les maniobres per dissoldre en el
cafè per a tots (per a uns més que no per a d’altres) el terròs
de sucre de la desmemòria, i la despolitització inculcada i la
seua seqüela insolidària estaven a punt d’atènyer els seus
darrers objectius, va i la bola de vidre del benestar amb què
entretenien els desarmats i els babaus esclata pels aires. Bárcenas
ha anat a raure amb els seus ossos folrats de diners a les masmorres
de Soto del Real, i això és una primera bona notícia per a la
reparació i la dignitat democràtica. A les files del PP cullen
bacores verdes i madures amb la notícia: temen que un colp a la
garjola, el totpoderós extresorer pose en marxa el ventilador (abans
se’n deia `estire de la manta´) i els fins ara intocables comencen
a caure com a mosques. La cua de xoriços que es presumeix, i la que
va confirmant-se cada dia que passa, davant els tribunals, és molt
llarga, de manera que no sé si no faríem ben fet d’apartar, sí,
les pomes podrides, però també de canviar de fruiter per fer més
difícil, si no impossible, el procés de podridura general, o que
una mà sinistra i poderosa extravie papers i responsabilitats pels
racons foscos i pudents del que sovint anomenen raons d’estat (i
que també són de classe).
Publicat a Levante-EMV, dissabte 29 de juny de 2013.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada