L'empatx

Un darrer apunt abans de fer la maleta amb què fugiré uns dies als antípodes, que en aquest cas no són les exòtiques terres de Nova Zelanda, què més voldria, mentre la ciutat es lliura a la gran orgia. Un dels misteris més insondables d'aquesta festa és la profusió –anava a dir-ne metàstasi però m'he mossegat a temps la llengua– de parades de bunyols i xurros i altres productes empatxadors no sempre identificables. En quasi cada cantonada de València s'alcen aquests dies uns quioscs de barroca luminotècnia que llancen al cel l'espessa fumera de les seues fregitel·les tot el sant dia. Faig càlculs de quants xurros i bunyols és capaç d'ingerir cada faller o fallera, cada visitant, cada transeünt al cap del dia i, la veritat, no m'ixen els comptes. Perquè sotmès el noble líquid de l'olivera a una immisericorde ebullició sense treva –calculant que no hi facen servir vergonyosos succedanis com l'oli de gira-sol o d'altres de pitjors–, no vull pensar en la qualitat d'uns bunyols obligats a xipollejar en companyia de les inevitables restes de farina, la pol·lució ambiental, la pólvora de mascletades i petards i fins les notes d'El Fallero o els acords embafosos de l'Himno Regional. Tot això sense comptar que entre ingesta i ingesta de pasta farinosa, amb carabassa o sense i sucre a discreció, de preferència a primeres hores del matí o del vespre, el falleram s'ha de lliurar esforçadament a un no parar de sopars d'entrepà, paelles i arròs amb fesols i naps. Entre els de butxaca més solvent, aliens a qualsevol crisi, que també juguen uns dies a l'entranyable rusticitat de l'horta en casals de fingit nom valencià parats enmig de la via pública, cal suposar que també hi corren alegrement gambes i cuixot ibèric. Comptat i debatut, no m'ixen els números per a tanta xurreria. D'acord que cadascú és lliure d'intoxicar-se com més li plau, però ni bunyols ni xurros no semblen menges per estar picant tothora encara que tingues un estómac a prova de bombes o t'hagen vacunat contra la hiperglucèmia. Però als valencians els agraden (i a un servidor, en dosis tolerables, ep!), per molt que els facture una parada portàtil d'origen incert i dubtosa salubritat. O potser així els agraden més i tot per algun efecte euforitzant que el no iniciat ignora. Encara m'assalta una altra hipòtesi per explicar el que com a mínim sembla un negoci poc lucratiu o fins ruïnós: que els subvencionen l'Ajuntament o la Junta Central Fallera (si són coses distintes) amb el velat propòsit d'elevar la humil menja a símbol omnipresent del que en el terreny dolorosament literal ja han fet amb la ciutat i país: un gran bunyol o nyap. De fet el bunyol d'or és un dels premis més apreciats del món faller, encara que aquest tampoc no és comestible. Si per mi fos jo hi posaria la clòtxina autòctona, que combina molt bé amb el vi blanc. Però el cas és que me'n vaig als antípodes, vostès perdonen.

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 15 de març de 2014.]