No n'hi ha prou

Sap greu haver-ho de dir, però les expectatives que havia alçat la convocatòria unitària de les marxes i la concentració a la plaça de la Mare de Déu de València contra el govern de Fabra i tot el que aquest representa no s'han acabat de complir. O s'han complit molt parcialment, sobretot si tenim en compte la gravetat de la situació i la gent que finalment s'hi ha aplegat, que no ha pogut omplir de gom a gom l'emblemàtic espai a les portes de la Generalitat. Més aviat semblava que la immensa majoria dels ciutadans que vagarejava en massa pels carrers més cèntrics a aquelles hores era completament aliena a la convocatòria i que es movia simplement al so de la inèrcia d'un divendres previ a l'esclat faller. Sobtava sobretot la clamorosa absència de joves i de la gent més clarament afectada per tot allò que el manifest, ben raonat i llegit per dos actors des de l'escenari, denunciava. Fa l'efecte que, confiades en la ubiqüitat de les tecnologies digitals, les esquerres han oblidat la importància dels cartells, les enganxines, la propaganda que s'escampa amb els insubstiuïbles mètodes tradicionals i el boca a orella. I això és simplement un descuit imperdonable que s'agreuja quan, com és el cas, ens han emmudit la pràctica totalitat dels mitjans que podrien haver donat cobertura a la protesta. Fa l'efecte que d'aquesta convocatòria organitzada amb la urgència que la situació reclama no ens n'hem assabentat sinó els ja iniciats, gent d'edat provecta que amb prou feines encapçalarà un moviment prou fort, enèrgic i decidit que espente la convocatòria avançada d'eleccions i siga capaç de mobilitzar una societat malgrat tot encara endormiscada sota els efectes de la gran narcosi dels darrers anys i enfonsada en la por i la impotència i el nostre secular menfotisme. Surava en l'ambient, per davall una certa eufòria que s'esgargamellava demanant la dimissió de Fabra, especialment estentòria en els crits dels treballadors de RTVV, la sensació que no ens acabem de creure el famós yes, we can, que ens falta clarividència i la força de la militància capaç d'arribar al clamor decidit, al ja n'hi ha prou massiu i radical. O pitjor, que confiats en els vaticinis de les enquestes oblidem la gran lliçó que les nous no cauran si no sacsegem bé l'arbre. Amb tot, i per no pecar de cagafestes, hem de valorar com cal aquest primer pas cap a l'entesa i la força del Tio Canya cantat per Vicent Torrent, Manolo Miralles i Rafa Xambó, els sons de La Moixeranga interpretada per l'Estrella Roja de Benimaclet i el cant col·lectiu de L'estaca. A partir d'ací tot el que queda és feina abnegada, el compromís d'augmentar i corregir. Amb tot, potser ara comença el compte enrere i la cosa va de veres. 

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 8 de març de 2014.]

[Foto de José Jordán, El País.]