Capcots

D'un temps ençà hom ha pogut observar que un nombre creixent de ciutadans de totes edats i condicions caminen capcots, completament abstrets i aliens als perills de la circulació, els encisos del paisatge, els canvis meteorològics, els imprevistos que es donen cada minut en l'entorn immediat, les trobades amb amics, coneguts i saludats o la mirada d'uns altres ulls i, en fi, a qualsevol element pertanyent a allò que per entendre'ns havíem denominat la realitat empírica i les condicions derivades de la naturalesa física del gènere humà. El fenomen, com anem dient, no afecta només, però sí principalment, el sentit de la vista sinó que s'estén en alguns casos al de l'oïda quan els ciutadans fan servir en els desplaçaments el supletori d'uns auriculars convenientment encaixats a l'interior dels pavellons auditius. Els sociòlegs especulen amb la possibilitat que el que solen vincular amb una forma d'autisme siga la manifestació més evident d'una depressió provocada per la crisi i la falta d'horitzons fiables. Siga com vulga, el costum cada vegada més generalitzat de caminar mirant la pantalla d'un mòbil, recorrent l'extensa gamma de gestos facials que va des de la cara de bleda i somriure idiota per-vés-a-saber-què a la de prunes agres i tota mena de tics espasmòdics, amenaça de convertir-se en una plaga, si no ho és ja. Per la seua banda, experts en biologia evolutiva ja adverteixen de l'augment de la grandària del dit índex, que és el preferit per accedir al món virtual, de la mà dreta o esquerra, o d'ambdues, segons els casos. Amb tot, aquest comportament que d'altres relacionen amb un procés d'abducció, no es redueix a l'activitat del passeig, la més arriscada, sinó que sovinteja en espais de lleure especialment aptes per a la comunicació interpersonal, el restaurant, la platja, els jardins per a enamorats, l'escola, l'ascensor o els museus. Hi ha també qui, per llevar ferro a l'assumpte, evoca aquelles escenes del tebeo en què els lectors despistats del periòdic sempre estaven a punt de ser engolits per la boca d'una claveguera oberta o de xafar una pela de plàtan. La comparació, però, no resisteix una anàlisi rigorosa donat el baix índex de lectors característic del país i la progressiva desaparició de la premsa en paper. El cas és que han augmentat de manera exponencial els accidents a la via pública, la torticoli, els atacs d'ansietat quan una d'aquestes maquinetes col·lapsa i la solvència en l'ús de la paraula i les aptituds comunicatives tan necessàries en anteriors estadis de la civilització. Malgrat els estratosfèrics guanys de les companyies de telecomunicació, sovint a costa del plat de llentilles de la família, les autoritats ja estan dissenyant campanyes de promoció de la literatura, la música a l'aire lliure, la tertúlia al bar, la compra en mercats tradicionals i altres entreteniments que ajuden a regular la vida col·lectiva i fomenten l'esperit de col·laboració. D'altres, més suspicaços, opinen que aquesta malaltia del segle XXI ha estat provocada per determinades instàncies del poder a fi de controlar una població cada vegada més submisa i ignorant, aïllada i indiferent, atenta només a una pantalla que ja va aparèixer en els pitjors somnis d'Orwell. Veurem si l'epidèmia es converteix en crònica o si la fartera troba altres camins per transformar-se en alguna cosa més amable. Mentrestant no deixen de connectar els seus aparells.

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 10 de maig de 2014.]