Nòmada d'amor

Joan-Elies Adell, Si no et tinc. XV Premi de Poesia Parc Taulí 2012. Pagès editors, Biblioteca de la Suda núm. 158, Lleida, 2013, Pròleg de Carles Camps Mundó.

· · ·

La cita d'on prenem el títol per a la present ressenya encapçala el poema “Transoceànic”, de la primera part del llibre, i és de Giuseppe Ungaretti: “Il carnato del cielo / sveglia oasi / al nomade d'amore”. Feia set anys que Joan-Elies Adell (Vinaròs, 1968) no publicava un llibre de poemes (Pistes falses, 2006). En l'entretant el poeta ha anat confegint el material que integra Si no et tinc, datat precisament entre 2006 i 2012 i escrit en les ciutats que marquen les principals fites d'un periple vital itinerant, d'un nomadisme que ho és ensems dels llocs i de les experiències, els sentiments i la reflectivitat en la pròpia carn del pols dialèctic entre l'amor i la soledat, entre la memòria i l'oblit: Vinaròs, Charlotte i Chicago (als EUA), Barcelona i l'Alguer. Els poemes d'Adell són sempre –també en el conjunt de l'obra precedent– un diàleg constant amb la pròpia vida o la consciència que se'n té o s'és capaç de fixar verbalment (que en poesia són la mateixa cosa). O, en rigor, monòlegs la majoria de les vegades que manlleven les diverses estratègies de la conversa més o menys quotidiana a la recerca d'una versemblança que es construeix a colps de naturalitat i senzillesa formal. Perquè aquesta és la clau de volta de l'edifici poètic de Joan-Elies Adell: la poesia com a xifra de l'experiència concreta, com a balanç i resum que malda per preservar les brases d'un foc que va extingint-se i que, no obstant la consciència profunda de la seua peribilitat, espera i busca el colp de vent i de fortuna que torne a enlairar les flames de l'amor i de la vida. Des d'aquesta perspectiva si més no, Adell és de tots els nostres poetes actuals el que més nítidament s'acosta a allò que en la literatura espanyola va ser batejat amb el nom –inevitablement confús: quina pràctica literària no en naix al capdavall?– de “poesia de l'experiència”. Maniobres editorials i canòniques a banda, la formuleta ha fet camí, que és el que es proposava o proposaven, i si la reportem ací és amb la cautela de qui sap que les etiquetes valen ben poc a l'hora d'encabir-hi poetes que tenen veu sòlida i pròpia, com ara Adell, i que per molt enginyoses que pareguen (i no és el cas de la que ara ens ocupa), no poden ser una coartada per a desistir de l'esforç que la lectura poètica reclama sempre. Completem-ho, doncs, amb un altre sintagma probablement igual de confús però una mica menys grapejat: realisme intimista. Ho ha de ser per força qui a través dels poemes fa una revisió descarnada del propi viure quotidià, qui s'ho pren com una mena d'antídot contra les desolacions que va ordint-li la vida. Si et tinc és, en efecte, una crònica ordenada del desamor, una immersió decidida cap a les profunditats d'un “desig erràtic”, un intent d'aturar “l'hemorràgia vital” per on es dessagna l'existència i agafar forces per a una nova embranzida. Perquè malgrat l'indissimulat estupor amb què el poeta es despulla i ens fa partícips del seu periple, malgrat la lucidesa amb què s'enfronta amb el dolor del fracàs i la soledat, la seua és sempre una recerca esperançada de la porta d'eixida, una voluntat indeleble d'obrir finestres a la claredat del dia, una raó per sobreviure que no es resigna a l'autocompassió del qui es passa tot el temps llepant-se les ferides. L'elegància amb què Adell se situa lluny del patetisme, la minuciosa descripció de la seua intimitat adolorida, per la qual hem gosat titllar-lo de realista, són fruit de l'esforç de contenció i de racionalització que posa brides a qualsevol romanticisme eixelebrat i fa de la maniobra de construir el poema un joc eminentment cerebral però alhora tendre, carnal, sensible, lúcid i necessàriament despietat però en essència optimista. Els poemes escrits durant l'hivern nord-americà, en la soledat d'una tempesta de neu, signifiquen la presa de consciència de la pròpia realitat a través d'una tensa lluita amb els fantasmes del passat i l'íntima victòria final a favor de la bellesa i de les raons de viure que copsen aquests poemes. La mateixa bellesa i les mateixes, amorosides, raons que el lector copsarà sense entrebancs quan s'endinse en aquest viatge a través del temps i dels espais de Si no et tinc, del qual tornarà amb els ecos d'unes paraules destinades a romandre en el lloc més sensible de la pròpia memòria, bones per acompanyar l'universal de la condició humana.

[Publicat a Saó núm. 392, abril 2014]