L'esplendor de la forma

Antoni Ferrer, Variacions Goldberg (ària amb variacions per a la recreació de l'esperit) precedida de Sis bachianes. Prefaci de l'autor, post scriptum de Vicent Roncero. Editorial Denes, col·lecció de poesia Edicions de la Guerra núm. 113, Paiporta, gener de 2015.

· · ·

Al principi fou el verb, la paraula. O per dir-ho a la manera de l'Evangeli de Joan segons la transcripció que en dóna la Bíblia Catalana Interconfessional (1997): «Al principi existia el qui és la Paraula». I la paraula, o la Paraula, era tot, l'infinit contenidor, també la música abans de la dissociació primigènia de la creació: la música de la paraula creadora. En la tradició judeocristiana si més no, que és la que més hi compta en la fusió amb totes les altres, tot comença per l'acció de la paraula. Per això Bach, geni d'intensa religiositat, segons una idea comunament acceptada d'estudiosos i biogràfs, es proposà amb la seua obra representar musicalment la paraula. És aquesta summa de l'art poètica de n'Antoni Ferrer, que feliçment veu la llum al cap de deu anys d'execució, l'intent de rescabalar i agrair l'esforç imperible del músic escrivint les paraules de la música, jugant el joc transcendent de les tornes? Massa simple, massa ingenu. Tot i que hi ha el model de les Variacions Goldberg de Bach, el motle de la forma musical perfecta (o perfeta, com agrada de dir al poeta, tan amic de subtils polisèmies) com un eco o l'espill d'una sonoritat incomprensible que ens fascina i commociona, ara ja tenim les Variacions Goldberg d'Antoni Ferrer (l'Alcúdia de Crespins, 1943), una peça a part i única, recreació singular i originalíssima de molt del que s'ha escrit, inclòs tot el que el mateix poeta ha escrit fins ara. La impossible transliteració de música en poesia i a la inversa troba camins per recrear-se en les correspondències, en fonts d'impuls i inspiració, en el diàleg entre lleguatges irreductibles. Però hi ha el cant, en totes les seues formes i gèneres, el feliç maridatge de música i paraula que travessa i conforma tota l'obra d'Antoni Ferrer. El llibre que comentem és una sublim elegia d'esperança fruit d'un acte d'humil gosadia (per usar els jocs d'oxímorons, de cristal·lines síntesis, tan abundants en aquesta poesia): confrontar-se al geni en la persecució de la forma (de la Forma!) tothora mudable, asseure's a la difícil ombra de l'irrepetible, la fructífera humilitat de no defallir en la perseverant gosadia, en la recreació de l'esperit.

Tot això que intentem dir són generalitats forçades a propòsit d'un llibre destinat a ser i que ja és un punt i apart en l'art de la paraula: temps i espai obliguen. El cúmul d'estímuls i suggerències, d'emocions i idees, que ens proporciona la seua lectura malament es poden encabir en unes ratlles soltes i maldestres. Inspirat per la fe cristiana de l'autor, potser no és sobrer assenyalar ara que el rigor, profunditat i altura del poema transcendeixen els credos, qualsevol credo, i que interessarà igualment crèduls com incrèduls (entre els quals, ai, em compte). Perquè si és poesia religiosa, en la millor tradició mística i barroca (i moltes altres, en especial la dels trobadors, la de Jordi de Sant Jordi i Ausiàs March, la dels textos anomenats sagrats, i òbviament tota la poesia moderna i amb major intensitat la més o menys explícitament religiosa), ho és en la concepció teològica del món sinó en la plena consciència de l'humà, on s'apleguen, en la síntesi que tan sols una fe pot fer plausible, vida i mort, principi i fi, recreació. Poesia humana des de l'arrel del dolor, de la plena assumpció de la vida que és mort i de la mort que és vida. El que fa que aquest llibre siga excepcional, poesia d'altíssima volada (i passeu-me el superlatiu aquesta vegada), no és, insistim, la seua religiositat, l'exposició d'una fe compacta i no dogmàtica, plantejada amb una finesa intel·lectual i artística que ja voldrien els savis doctors de l'Església, sinó precisament la consecució de la forma. L'univers de les Variacions és harmònic i bell, musical, en tots els plans del llenguatge poètic, en tots els recursos de la llengua. Les de Bach sembla que eren destinades com a lenitiu per a l'insomni d'un príncep; les d'Antoni ben bé poden entretenir i fins dissipar malsons de crèduls i incrèduls (de la poesia i de la vida). Cal que insistim: no es tracta de cap subratllat ni d'un acompanyament o contrapunt a la música de Bach –per altra part, ja ho hem dit, literalment impossible– sinó d'una obra redona, un planeta autònom, una galàxia sencera. De l'espill de Bach extrau Ferrer l'encaix de la forma, una ària de principi i fi amb 30 variacions, cada 3 de les quals amb cànons (repeticions amb subtils variants) en versos successius fins al novè, i les Sis bachianes que són el nucli inicial de tot el treball. Tota la resta és humil i agosarada collita pròpia, recreació d'un univers en expansió, una polifonia extraordinària. Esplendor i plenitud de la forma que estimularà la plaent necessitat de tornar-hi una i mil vegades, set i sal reiterades, ja que glòria i permanència són cosa de l'altre món. I tanmateix perduraran les Variacions.

[Publicat a Saó núm. 404, maig 2015.]

[Antoni Ferrer en una trobada a casa de Manuel Bellver d'Albalat dels Tarongers el 7 de març de 2015.]