El forn

Hi ha dies en què la meteorologia pot ser la millor metàfora d'un país. Tal va passar dijous passat a València quan els termòmetres de la primavera van rebentar –per dalt, no cal dir-ho– tots els rècords. Avisats com n'estàvem amb prou antelació, res no va poder impedir que aquell vent de foc que travessava carrers i avingudes i que es feia especialment insuportable quan impactava amb la bola dels ulls ens sorprengués amb la seua contundència apocalíptica. Convertida en un forn, en efecte, la capital semblava fer innocents les pitjors prediccions d'Ausiàs March o Joan Roís de Corella i els seus mars que bullen i llancen a terra els peixos desesperats. Vaig haver de transitar aquell forn en dues ocasions, a les 15.15 i les 18.45, com solc fer, en bicicleta. Tot i que els termòmetres de la ciutat són poc fiables, segurament perquè costaren un renyó en aquella època en què tot s'inflava o es desinflava (com l'èxit o el deute públic) segons els interessos dels lladres, n'hi vaig veure un que marcava els 46º (deixem-ho, doncs, en 44º, que ja són ardències pròpies de forn). Molts dels agosarats que en aquells moments transitaven pels carrers es dedicaven a traure fotografies amb els seus mòbils a aquells dígits infernals, convençuts, sens dubte, que eren testimonis excepcionals de l'engendrament en directe de la millor metàfora dels nostres dies. A aquest excés de realitat que és la realitat finalment despullada hi contribuïa un cel gris amb tons groguencs i rosacis no gens tranquil·litzador i que després hem sabut pels experts que es devia a les partícules en suspensió que transportava el vent demoníac provinent del Sàhara. A la Vall d'Ebo, on l'honorable Alberto Fabra va ser escridassat quan intentava explicar l'origen del foc que va obligar a desallotjar alguns xalets dels voltants, l'infern meteorològic va ajudar-hi també a escampar les seues flames per les arbredes de Pego, l'Atzúvia i la Gallinera, un panorama sinistre en alguns dels paisatges més bells del país. L'escridassada als responsables visibles de la situació d'emergència en què viu la societat valenciana està convertint-se en una teràpia de xoc i també en un termòmetre (aquest sí bastant fiable) dels ànims d'una ciutadania farta d'aguantar aquestes tempertatures. Hi ha gent potser aliena a la socarramenta perquè viu en una campana amb l'aire condicionat a tota pastilla, però al mercat del Cabanyal també han escridassat la Barberá que, fidel a la seua sang falangista, s'ha esplaiat amb amenaces i improperis contra crits i cridaires. Alguns són molt partidaris de la llibertat d'expressió mentre no toque la seua condició d'intocable. Sembla que també el bròquil s'ha acabat per a aquesta genteta. I encara gràcies que l'endemà va eixir un dia esplendorós, d'una tebiesa afable i una claredat diàfana, i plantes i persones i tota cuca viva vam poder respirar alleujats. Em diran il·lús, i no els faltarà raó, però així m'agradaria que passés el diumenge que ve, després del recompte electoral, aquesta sensació d'haver sobreviscut a un forn injust i de donar-se a l'alegria de la llum primaveral. Una vegada més, doncs, a les urnes, ciutadans!  

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 16 de maig de 2015.]

[Instantània d'El País 15/5/2015.]