La manta al coll i el cabasset

El pronòstic d'Ibarretxe, vell gat escaldat, sembla confirmar-se aquests dies en què sístoles i diàstoles del cor sobiranista estan tan descontrolades que amb prou feines bombeja la sang imprescindible per mantenir vives les constants del projecte. Més que de les embranzides i males arts de l'Estat i els seus pregoners (i no sabem ací qui és l'ou i qui la gallina), el denominat procés sembla encallat en el rocam d'algunes de les múltiples contradiccions, complexitats i matisos que habiten portes endins de qualsevol societat. És un error, tanmateix, cantar-li ja les absoltes com ho fou fer volar coloms massa d'hora per convéncer-nos que el nou estat es trobava en girar la cantonada. Tothom, en els moments del treball ben fet i de l'eufòria, estava disposat a reconèixer que el camí era costerut i imprevisible però la majoria es resistia a reconèixer-ne la llargària i assenyalar els punts fràgils de les pròpies cames. L'única revolució possible dels nostres dies és estrictament democràtica, i aquesta pulcritud, que és un mínim irrenunciable, exigeix major precisió i quotes molt generoses de sacrifici. La impossibilitat de conformar govern amb la majoria independentista del Parlament té molt a veure amb el xoc de principis de pedra picada: els del president en funcions, Mas, i els de la meitat de la CUP (i també els d'altres actors ara secundaris que es mouen entre bambalines). No cal ser tan irònicament pragmàtics com Groucho (però a molts cupaires tal volta els convindria ser menys marxistes i més marxians), que tenia uns principis tan lleugers que si a algú no li agradaven podia canviar-los per uns altres en un tres i no res. Però hi ha principis que a la que bades es converteixen en dogmes, aquelles conviccions que Fuster recomanava reduir al mínim indispensable. Principis, dogmes, ideologies… A una part de la CUP li ha agafat una mena de pànic escènic. És comprensible. Acostumats a enlairar les estelades en estricta soledat, ara que de manera inesperada i lluny de l'abast de qualsevol prospecció més o menys marxista de la realitat, l'independentisme s'ha convertit en central i àmpliament majoritari, han començat a veure-li les banyes al procés. Jo no descartaria que l'orgull de formar part de la immensa minoria de revolucionaris autèntics, altament addictiu, haja pogut afectar en més d'u o una greument la visió sobre la transcendència del moment i l'oportunitat històrica. Perquè supose que una nació i un estat independent s'han de fer també comptant amb els enemics de classe, ni que només siga des dels mínims comuns denominadors que estableixen les regles democràtiques i amb caràcter estrictament provisional. No s'entén que després de tres mesos de negociacions, forçant una solemne declaració (i inservible pel que es veu ara, quasi ridícula) d'inici de ruptura amb l'Estat espanyol, havent dissenyat un full de ruta ambiciós i articulat acords per a un pla de xoc social immediat i tangible, la meitat dels cupaires s'haja enrocat d'aquesta manera. Per a aquest viatge, si tot estava dat i beneït, si els principis eren lloses inamovibles, no calien tantes alforges de reunions, declaracions, enfrontaments estèrils, tres mesos llançats per la borda, l'únic retret que al capdavall jo els faria: aquest flirteig passat de rosca ha fet molt de mal. L'aproximació de caire frontista a En comú podem és una maniobra lícita, per descomptat, i potser útil, encara que a molts ens puga semblar més aviat incerta: els vells i nobles camarades segueixen anteposant la guerra a la revolució. L'ampliació de la base social de l'independentisme, la veritable assignatura pendent, podria fer-se ben bé a la inversa, atraient els hereus d'Iniciativa i els fruits granats del 15M als denominadors comuns de l'independentisme d'ampli espectre i contingut social. En qualsevol cas i davant el més que probable escenari de noves eleccions, la manta al coll i el cabasset. Vull dir, menys llepar-se les ferides i més recuperar el ritme cardíac necessari per acarar tot el que encara està per fer i tot el que encara és possible. 

[Publicat també a Tipografia La Moderna, dissabte 9 de gener de 2016.]