El sac de l'avarícia

Afirma l'exalcaldessa de València Rita Barberá que no té cap intenció de deixar la política sinó al contrari. Com que no sé que és el contrari d'intenció, ni de deixar, ni de política, el final de la frase em deixa una mica perplex tot i que coneixent la senyora en qüestió (per haver-la patida tants anys brandant la vara del manar, no perquè hi haja parlat mai, ni menys coincidit amb ella en alguna de les ingestes de còctels i canapès a què tan donats eren els de la seua corda, ni en cap orgia falleril, etc.), em jugue un ou que el que vol dir és que no pensa renunciar al mam que li proporciona des de fa anys i panys la mamella del poder. Ben al contrari, segurament: del que té intenció és d'aferrar-s'hi amb tota la cobdícia (i deu ser-ne molta) de què és capaç mentre rage la generosa i cega mamella i a menys que un improbable colp de peu al cul la'n llance ben lluny. I menys ara, en què després de tants esforços i desvetlaments, me l'han col·locada d'escalfacadires del Senat, que és un lloc de jubilació parcial (hi treballes com un jubilat però cobres com un executiu de targeta negra estil Rato i companyia). És curiós que l'avarícia, al contrari que altres baixes passions, lluny de minvar amb l'edat, tendesca a créixer. Es veu que és una droga molt dura (però legal; no, la legalitat mateixa), i els que hi estan enganxats cada vegada necessiten dosis més altes d'estupefaents. Diuen, per tranquil·litzar-nos, que trenca el sac, però deu ser en casos molt excepcionals, perquè si 62 persones en aquest punyeter món tenen tant com els 3.600 milions de les més pobres (la meitat de la denominada humanitat), és que el sac és d'un material infinitament elàstic o que som babaus. A partir d'aquesta constatació, de l'acumulació avara i sense escrúpols de capital per una selecta minoria a costa del patiment de milers de milions de persones (no s'entén l'enorme gràcia dels pocs sense la immensa desgràcia de tots els altres), ja em diran de què serveix un mercat que es regula automàticament gràcies a lleis intangibles i sagrades, de què serveixen governs, parlaments o exèrcits. O de què serveix Rita Barberà escalfant plàcidament, entre dues becadetes, la poltrona del Senat, de què serveix el Senat mateix… La democràcia té un mur davant, de moment infranquejable (i mentre la immensa majoria de pobres babaus continuem xuclant-nos el dit), el de l'avara acumulació de riquesa i poder en quatre mans. Ens acostem a la velocitat de la llum als pitjors malsons literaris dels big brothers. I és que sovint la realitat té el mal vici d'imitar l'art. Mentrestant, a la Villa y Corte Rita Barberá continua aferrada a la mamella (humil i subsidiària al capdavall, cortineta de fum, tímida representació de guinyol, dibuixos animats per a innocents), al contrari que els 62 que juguen amb la bomba d'hidrogen del sac de l'avarícia i que ens faran volar pels aires quan els done la gana. A fi de comptes, pantomima menor, no hi ha avarícia gran si no comença alimentant-se de menudalla, com la de la Barberá. I si algú no els riu la broma, tanta mala folla, una avarícia més perillosa que un carcinoma.

[Publicat també a Tipografia La Moderna, dissabte 23 de gener de 2016.]