Hi
va haver un temps, no massa llunyà, en què en aquesta ciutat es
nomenaven fills adoptius, predilectes o il·lustres (i ja em
perdonarà el lector que ignore en què consisteix cada un d'aquests
títols i d'altres de la mateixa família) amb una lleugeresa que
llavors ens semblava sospitosa i que avui ja podem qualificar
simplement d'estúpida o diabòlica. En els dies de vins i roses els
manaires tendeixen a pensar que s'estaran tota l'eternitat escalfant
la poltrona del poder, que res ni ningú no els farà abaixar mai del
burro. Però hi ha taques persistents que els anys no fan més que
enllegir. Fóra bo tenir a mà la llista de tots aquells honorats
pels focs fatus i els besamans institucionals per poder destriar amb
claredat el gra de la palla, el reconeixement als mèrits i valors de
l'homenatjat a la simple maniobra d'autobombo. No es tractaria, ben
entès, d'un exercici per traure velles vergonyes polítiques ja
denunciades en el seu moment sinó de netejar amb fregall democràtic
una llista excessivament plena d'impureses i, sobretot, redefinir els
termes amb què es concedeixen aquests guardons. Amb la dubtosa
excusa de la navegabilitat (que en termes polítics vol dir evitar la
tempesta, assegurar-se el favor de qui més mana, arriscar el mínim,
nadar i guardar la roba), massa sovint l'Ajuntament d'Alcoi ha caigut
en la improvisació, l'efectisme més rudimentari i la curtedat de
mires, quan no directament en l'insult a la intel·ligència i el
menyspreu al poble representat. En l'etapa crepuscular de Sanus (a
molts d'aquells aiguats devem aquests fangars), les pràctiques
dubtoses no van escassejar. Especialment clamorosos van ser els
regalets pictòrics a Zaplana i el nomenament de Federico Trillo com
a fill no-sé-què que ara retorna com un bumerang per colpejar el
bescoll de les vergonyes i inhibicions col·lectives fustigades per
l'il·luminat de torn. I bé, es preguntarà l'amable lector o
lectora, ¿quin mèrit intel·lectual, artístic, científic, polític
o humà reunien aquestes eminències (l'una fugada amb les butxaques
folrades en el negoci de la política; l'altre apartat del seu retir
de luxúria a l'Ambaixada de Londres gràcies als ecos de l'accident
del Iak-42 i al ¡Viva Honduras!)?
Cap ni un, i ens remetem a les proves. Si no és que haver nascut a
Cartagena (tots dos) o ser de la filà dels Gats (el segon, però
supose que ja no) atorga algun plus al curriculum. Farien bé els
actuals inquilins consistorials, vist el canyaret que s'ha armat, de
retirar els honors concedits a don
Federico. I de revisar els
protocols que fan servir per a aquestes distincions i així
evitar que en un futur més o
menys llunyà no ens n'hàgem de penedir. Fóra
especialment penós que ens tragueren els colors
en l'actual conjuntura
en què, gràcies als desvetlaments municipals i la seua
clamorosa falta d'idees per a
la ciutat, ja estem a punt de convertir-nos en la Ciutat Temàtica de
la
Festa,
enveja de tot Espanya i bona
part de l'estranger. I
que Déu ens guarde dels fills indeguts, que del llepaculisme com a
pràctica política inútil per a la ciutat, tan apreciada per
súbdits de tota mena, ja procurarem guardar-nos-en nosaltres
defensant drets i dignitat.
[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 7 de gener de 2017.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada