Sense ser estranya, ni de bon tros, al país, sobretot a les
comarques més altes de l'interior, la neu tampoc no és visitant
puntual ni fidel dels nostres hiverns. No allò d'enfarinar de tant
en tant els cims més alts sinó la descàrrega lenta i copiosa de
neu que emblanquina el paisatge i trasbalsa la vida quotidiana i alça
parèntesis de temps en un procés que s'inicia amb alegria i que
sovint, passats els primers emmirallaments, acaba en disgust, en
molèstia, en càlcul de pèrdues. Excepte els més jovials, els
xiquets, que ho viuen amb un entusiasme sense defalliments, com un
escac i mat a la rutina, una hora de pati que pot durar dies. Deu ser
per la nostàlgia incurable de la infantesa que sempre trobem a
faltar la neu i ens fa l'efecte que ja no neva com antany, el mateix
que li passava a François Villon quan al segle XV es preguntava
«mais où sont les neiges d'antan?». Sí, ubi sunt? Però
una cosa és la generosa mà de pintura gràcies a la qual tota la
realitat se'ns transforma amablement i una altra de ben diferent el
fred que arrapa quan no hi ha manera de combatre'l. El lenitiu,
purament verbal, que un amic meu sol aplicar en aquests casos diu:
«Per a què vull tenir fred si no tinc abric?». A l'hora de la
veritat, però, el conjur poètic serveix de ben poca cosa. La
climatologia, també, s'acarnissa amb els més febles i indefensos;
és, diríem, una qüestió de classe, de poder, una necessitat
convertida en privilegi. Calefacció i aparells d'aire condicionat
són, encara, motiu de distinció social. Viure frescos a l'estiu i
abrigats i calentets a l'hivern, heus ací la frugal condició per a
la felicitat humana (i després, amb la panxa plena, a filosofar).
Per això resulten tan dramàtiques, insultants i esgarrifoses
aquelles fotografies de gent inerme, literalment pelada de fred i
xopa de dalt a baix sota la neu i la pluja, trepitjant el fang,
movent-se penosament en massa pels camins abandonats d'ahir i avui
d'una Europa pròspera, èticament i políticament tan pobra. Europa
reviu tragèdies passades, aquells camps de concentració i extermini
en blanc i negre, en els refugiats de les guerres d'avui, incapaç de
donar abric i un plat de sopa, d'assegurar la mínima dignitat
possible, als pàries d'aquests temps, autòctons o forasters. I quan
la pluja es desboca, com aquests dies de fúria i vent, sempre hi ha
els oportuns venedors de paraigües que a fi de comptes es guanyen
amb esforç el seu sou i són tan útils. Però hi ha les aus de
rapinya veritables, les grans companyies que gestionen la necessitat
elemental d'escalfor. «El negoci no té cor, el negoci no té
entranyes; ara guanyen les finances, ara guanya qui té l'or»,
cantaven els fabricants Weiss i Baun a El retaule del flautista,
la magnífica farsa de Jordi Teixidor que tan bé radiografia la
naturalesa del capitalisme: dels mals col·lectius els més
despietats sempre en trauen bons beneficis. Fa fred que arrapa i les
elèctriques, a la vista de l'augment en la demanda d'energia,
anuncien increments històrics del preu de la llum. El govern
espanyol diu que està al cas per evitar abusos. Ja ho veurem. El
mateix govern, no ho oblidem, va tenir la barra de carregar-se la
llei catalana contra la pobresa energètica sense parpellejar. O com
diu el mateix poeta surrealista citat més amunt: «El cielo está
tarambintantintulado. ¿Quién lo desentambintantintulará?».
Etcètera. Abrigue's.
[Imatge d'Alcoi apareguda a aramultimedia.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada