Si no ara, quan?

En aquests precisos moments en què comence a escriure la columna d'avui, les 11.50 del divendres 27 d'octubre de 2017, el Parlament de Catalunya es disposa a proclamar la República Catalana. Les imatges de TV3 ens mostren els carrers propers al Parc de la Ciutadella de Barcelona ja plens a vessar a aquestes hores, responent a la crida d'Òmnium i de l'Assemblea Nacional Catalana. En un lloc remot de la galàxia, a Madrid, Rajoy és ovacionat per la majoria del Senat quan ha desgranat les mesures que pensa aplicar, emparat en l'abracadabra bestial del 155, contra Catalunya, les seues institucions democràtiques, els mitjans de comunicació públics, el sistema educatiu, els mossos d'esquadra i tota cuca viva, independentista o no. La mesura, justament comparada amb el Decret de Nova Planta que perpetrà un altre borbó també anomenat Felip, liquida d'un colp els fràgils consensos de la transició i l'inestable equilibri (tothora amenaçat per l'ull implacable de la metròpoli) de l'estat de les autonomies. Avís clar per a navegants: es consuma, amb la complicitat sanguinària de PSOE i C's, la recentralització severa amb què somniava Aznar i que figura en l'adn imperial de la dreta franquista, per fi despullada del seu vestit de camuflatge democràtic. Puigdemont estava disposat ahir a immolar-se davant les pròpies conviccions i la majoria de la ciutadania convocant eleccions in extremis per intentar evitar l'aplicació de l'infaust decret, que portarà sang, suor i llàgrimes al poble de Catalunya. Però l'espanyolisme ranci, defensor d'una legalitat que es gira com un calcetí i que no compta a l'hora de saquejar impunement les arques públiques a major glòria del PP, els seus dirigents, les elits i empreses afectes al règim i la monarquia, va tancar-se una vegada més en banda, delerosa d'estrenar la seua joguina assassina del 155, buscant la humiliació i la derrota sense pal·liatius del catalanisme pels segles dels segles. En aquesta cruïlla, oberta a la por a la repressió que desfermarà la fúria de l'estat i a l'esperança de la construcció d'un país nou (i que pot estimular canvis importants a Espanya i a Europa), la pregunta del títol parafraseja la coneguda sentència fusteriana de l'Ara o mai dirigida al mateix subjecte cívic i polític, els valencians, a qui apel·lava el savi de Sueca. ¿Com pot ser, dic, que els valencians –amb les poques o moltes honroses excepcions que facen al cas–, assistim una vegada més a aquest moment històric com si sentíssem ploure, quan no des de l'adhesió més irresponsable a les mesures repressives en marxa? Em resistesc a creure que la majoria de la societat valenciana no siga ferma partidària de la democràcia i defensora de les pròpies institucions històriques. On són els votants que han fet possible un govern moderadament inclinat a l'esquerra? A banda obvis lligams de cultura, història i llengua amb Catalunya, no és aquest veí la principal destinació dels productes valencians? On és la solidaritat, aquella tendresa dels pobles de què parlen els poetes, amb Catalunya en uns moments històrics en què ningú no pot situar-se en impossibles equidistàncies ni fer ulls cecs al que està passant a la porta de casa. I menys que ningú el President Ximo Puig, que es frega les mans amb l'arribada al País Valencià d'empreses traslladades fora de Catalunya amb coercions i incentius impresentables, ni la Vicepresidenta, Mònica Oltra, especialista en la tàctica de l'estruç amb tot el que sone a sobiranisme o versadora de declaracions molt sovint innecessàries i impresentables. Però la pregunta conté potser la resposta. Vint-i-cinc anys després de la mort de Fuster, el diagnòstic que ell va fer del país no només continua sent vàlid en els seus supòsits principals, sinó que la patologia del pacient presenta avui símptomes que en alguns aspectes s'han agreujat. En temps d'informació universal, instantània i vertiginosa, els valencians estem segrestats, sense mitjans propis, pels aparells de propaganda de l'estat. La nostra espanyolitat domesticada i ofrenadora comença a ser irreversible. Malgrat tot, hem d'alçar la solidaritat amb Catalunya des de baix, perquè a més de la pràctica feliç, terapèutica i jovial de la tendresa, ens hi va bona part del nostre benestar immediat i futur, la raó de ser com a poble. Anem per feina.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 28 d'octubre de 2017.]