Estocada a la democràcia

Quan votar és considerat un crim execrable i els ciutadans, en exercici dels seus drets i de forma escrupolosament civilitzada, són tractats pitjor que delinqüents i terroristes, és que la democràcia s'ha volatilitzat. L'han llançada per la finestra, avui a compte del procés d'independència de Catalunya, però ahir quan es dedicaven a saquejar impunement els diners públics (quasi mil encausats per corrupció en l'haver del PP, no sé quants d'ells ja a la presó, que curta és la memòria de l'equidistància), despús-ahir quan imposaven el setge de silenci sobre el que està passant als seus mitjans domesticats, quan pervertien el llenguatge i ens acusaven de nazis, quin desvergonyiment, quina banalització del dolor i la seua història, ens negaven el dret a respirar, a dissentir, a construir una república sobre bases noves. Deien que no hi hauria referèndum, se'n burlaven parlant de picnics i calçotades, però van votar contra el vent i la marea sanguinària de les porres dos milions tres-centes mil persones. Perseguien urnes com qui persegueix estupefaents i no en van trobar ni una. Havien d'amortitzar la despesa de 300.000 euros diaris per vaixells ridículs i enviar la tropa drogada, pagada i adoctrinada a practicar aldarulls i violència en nom de la llei i l'ordre, a infiltrar sense èxit milers de provocadors entre la població, excitar les hordes feixistes que ja naden arreu com peixos en l'aigua tèrbola. L'objectiu de la força bruta (llegiu el comunicat subscrit per comandaments intermedis de la policia demanant disculpes) no era evitar la celebració del referèndum, sinó humiliar, fer mal, escampar el virus de la por. Per això van concentrar els seus esforços en petites poblacions i no en els grans col·legis de Barcelona. Han matat l'estat de dret en nom de la legalitat. Han tret el seu rei a fer el paper de titella dels bastons en un guinyol infame, a beneir la violència contra la part dels súbdits que ha gosat rebel·lar-se contra el destí de bou de lídia i pallasso de les bescollades. En la vella arena de la plaça hispànica jau el bou de la democràcia, després de l'última estocada. I si l'escenari de la crueltat feixista hagués estat Benialfaquí, Tollos o Almudaina, si haguessen estat els nostres veïns els apallissats, ho entendríem? Ho justificaríem? Qui no vulga pols, calladets esteu més guapos, no us signifiqueu... aquella submissió de la dictadura. El bou que encara agonitza a la plaça és el mateix que moria cada dia durant el franquisme, l'entusiasta complicitat de la massa intoxicada, l'«a por ellos», el crit de la tribu, el cec nacionalisme espanyol excitat per terra, mar i aire per individus sense ànima que encara xuplen del pot com el tal Alfonso Guerra. Ho ha vist tot el món, com es reprimeix a Espanya la voluntat democràtica de canviar les coses, de fer un nou país, d'eixir-se'n de l'eterna burrera, el cercle viciós i la filera. Al mateix temps que clausuraven la democràcia a Espanya, a Catalunya s'exercia amb penes i treballs el dret elemental de tota democràcia, es resistia amb el cos i l'ànima valenta l'ultratge i la barbàrie, es defensaven escoles, s'enlairaven himnes i cançons, es feia recompte. I l'endemà es paralitzava el país. Europa no s'hi mulla encara i està a punt de firmar la defunció de la decència. Espanya no vol veure-ho, redueixen els prop de 900 ferits per la policia, com el fiscal Maza, a freda estadística («Mi marido me pega lo normal»), roda eterna la sénia la mula cega. Equidistàncies? Els toreros de saló del castissisme hispànic insulten Piqué i li diuen «llorón», ells que són tan mascles i tan atrevits amb la porra del poder a la mà. Compteu-me entre els qui avui ploren i demà celebraran per fi el naixement d'una república lliure.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 7 d'octubre de 2017.]