Aquest reset (passeu-me per una vegada el barbarisme)
centralista, de filiació franquista, cada dia actua més a cara
descoberta i més sense complexos. Posats a fer el bèstia, es deuen
dir, fem-lo sense mitges tintes ni manies. Tant com els agradava
omplir-se la boca amb la conllevancia, el respecte a les
cultures minoritàries, fer parlar el seu rei en les altres
llengües durant l'entranyable espot publicitari nadalenc de la
Monarquia, enaltir el rico acerbo de los pueblos i la
España de las autonomías mentre necessitaven ser
admesos en el club de les democràcies homologades. Però en el riu
tèrbol del colp d'estat perpetrat amb el 155 i aprofitant la
complicitat europea, s'ha acabat el bròquil i ja no cal dissimular.
Torna amb aires marcials la santa unitat de desatino en lo
universal, el abajo la inteligencia, el menos latín y
más deporte. Wert no fou un il·luminat, ni un poc trellat que
es divertís provocant, sinó que expressava en veu alta un objectiu
tàcit mai no aconseguit del tot: espanyolitzar els xiquets catalans.
Oberta la veda de la liquidació de l'autogovern de Catalunya i
mentre els veïns ja posem les barbes a remulla (i qui no les hi posa
és que no té ulls o barba), cal enfonsar el vaixell insígnia dels
darrers quaranta anys: l'escola catalana i el seu model (exitós
segons els diversos paràmetres que els especialistes fan servir,
inclòs el del domini del castellà, el més alt de l'estat)
d'immersió lingüística. Ací al País Valencià som gossos vells i
ens hem hagut de llepar moltes ferides i espolsar-nos moltes puces.
De la batalla de València, passant per la tebiesa psocialista, i
després de vint anys de governs corruptes del PP, demofòbics i
antivalencians, cada avanç de la persistència lingüística i
cultural, per tímid que fos, era placat com un baló de rugbi pel
corpulent espanyolisme rampant. Fins al punt que molts van assumir
com un privilegi la trampa del bilingüisme, el que fa retolar
Alcoi/Alcoy, Alboraia/Alboraya, Cocentaina/Cocentaina, una moneda que
vés a saber per què sempre cau del mateix costat i que
s'embutxaquen els de sempre, els únics monolingües possibles. El
cas és que fa més de tres-cents anys que, més o menys
indissimuladament i amb més o menys èxit, ens apliquen
sistemàticament la fórmula als perifèrics de la seua perifèria.
Això, òbviament, ens ha entrenat en la resistència i també en la
imaginació (i qui no es consola és perquè no vol), de manera que
no parem d'inventar fórmules per recuperar l'ús social de la
llengua des del lloc on es planta l'arbre de la democràcia,
l'escola, amb decrets de bilingüisme, plurilingüisme i del que
calga i amb el que més importa al capdavall, la voluntat decidida
del poble. A l'altra banda, però, ens ho posen cada dia més difícil
perquè –diguem-ho clar– no ens poden veure ni en pintura
(altrament estimarien el que som, parlem i volem; n'hi hauria prou
que ens respectassen) i estan convençuts que matant el gos mataran
la ràbia. Bellreguard és un símptoma vell muntat sobre la trampa
de sempre. Obligar a col·locar els rètols en castellà no és una
qüestió pràctica que vetla per la seguretat de passavolants i
conductors, no m'emprenyeu, sinó l'enèsima manera de demostrar qui
mana i humiliar el personal. Potser m'equivoque però crec que
aquesta vegada tocaran os dur i que hauran de parafrasejar el
clàssic: «Con la escola catalana hemos topado». O:
–¿Cómo se llama ese pueblecito de Valencia?
–Bellreguard.
–Eso, Belréguar. Pues con Belréguar hemos topado, amigo Herrera
Arrando.
[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 17 de febrer de 2018.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada