Forges i la paranoia nacional

Com que s'havia allotjat al Palau d'Hivern d'El País els darrers anys no el vaig seguir gaire, malgrat que segons sembla Forges va ser fins al final un dels raríssims esperits lliures aliens a la paranoia nacional i a l'estrucisme intel·lectual espanyol. Alguns dibuixants o ninotaires, com altres artistes escrutadors de l'actualitat diària, amb els anys acaben formant part del cercle propi dels íntims, com un amic o un parent. Amb més raó Forges, que ens acompanyava des dels temps ja cretàcics del Por favor o el Hermano Lobo i les edicions antològiques o monogràfiques de les seues vinyetes, que el pare col·leccionava amb passió. Més que en altres disciplines artístiques, en l'ofici del dibuixant es fa evident la sentència segons la qual l'estil és l'home. Al primer colp d'ull el lector (perquè efectivament les vinyetes es lligen) identifica l'humorista pel traç personalíssim dels seus dibuixos, els escenaris on els situa, els personatges que els donen vida. En el cas de Forges hi ha un altre element clau, que constitueix tot un univers i que dota d'unes característiques molt específiques i genials els seus treballs, la paraula. La paraula inspirada en l'argot popular madrileny i en el castellà més rural i agamenonista (el del cèlebre personatge del Tío vivo), la paraula recreada fins al límit de l'absurd amb llampecs que l'acosten al surrealisme, la paraula constituïda com a contrapoder, en subversió contra les diverses paranoies contemporànies típiques de Celtibèria, o més recentment Hispanistan. Però la crítica insubornable de Forges als pitjors vicis hispànics, el laberint burocràtic, el treball alienant de l'oficina, la corrupció generalitzada, la misèria moral de les mil cares quotidianes, la tirada a la violència i tot un univers de referències extensíssim, sempre fou feta des de la tendresa. Forges no fou mai jutge (un ofici tan desacreditat avui dia com sota el franquisme) de la realitat sinó observador i còmplice entendrit del lector, aliè per complet a la mala llet, i fins els seus personatges més execrables obtenen en les seues historietes una darrera, lúcida indulgència i una comprensió d'ordre quasi filosòfic. Forges ens deixa orfes. La seua absència anirà pesant-nos més i més amb el temps. Ens preguntarem com hauria tractat l'empresonament d'un raper per una cançó o l'encausament judicial a un pallasso per acte de servei, com hauria acarat la censura a una obra d'art sobre els presos polítics o el segrest d'un llibre contra el narcotràfic, com hauria rigut amb la persecució paranoica dels fantasmes nacionals que Puigdemont tant excita, com hauria dibuixat el gran ridícul del ministre de torn afirmant que l'1 d'octubre no va haver-hi càrregues policials a Catalunya sinó «actuacions per fer complir el manament judicial», com capgiraria la perversió del llenguatge que practica el poder per transformar-la en una rialla còsmica, en un plaer per a la intel·ligència, en una complicitat tan humana i tan senzilla. Bufandes al vent, asseguts i mirant l'inabastable horitzó dels camps de Castella mentre es pon el sol, els dos Blasillos, en una pausa de la seua eterna i perplexa conversa, deixen caure sengles llàgrimes silencioses.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 24 de febrer de 2018.]