Atlas universal poètic

Josep Maria Sala-Valldaura, Coordenades. AdiA Edicions, Ossos de Sol núm. 35. Calonge (Mallorca), febrer 2018.

· · ·

Dues línies perpendiculars es troben en un punt. Infinits punts són els zeros on s'entrecreuen espais i temps, els llocs on a estones es troben de pas el jo, el tu, cada un de nosaltres i totes les persones del verb sense excepció. En el pla cartesià, l'abscissa (coordenada horitzontal, l'espai) i l'ordenada (coordenada vertical, el temps); la latitud de nord i sud, la longitud d'est i oest, els paral·lels i els meridians que organitzen els mapes, els atles, les cartes de navegació, els plànols… Coordenades és un immens atles poètic que cartografia el ric i vast univers poètic de Josep Maria Sala-Valldaura (Gironella, 1947) i que gira sobre dues línies, De venustate (abscissa), amb 25 composicions, i Curriculum vitae (ordenada), de 25 poemes també, més dos poemes, l'inicial Entreforc i el final Punt zero, que l'autor situa en el lloc on es troben les coordenades o punt zero. El llibre es complementa amb l'apèndix Paraules finals, una eficaç guia de lectura amb què l'autor demostra una vegada més la perícia en la interpretació de textos (i en el terreny on aquesta perícia es presumeix més exigent i arriscada: el dels propis textos). En un joc de miralls virtualment infinit Paraules finals són les coordenades que situen perfectament les Coordenades i que expliquen el vol sense haver de disseccionar ni espatlar les ales, potser perquè a la bellesa –sembla dir-nos– només s'hi pot arribar a través de la bellesa. L'assaig literari de Sala-Valldaura sempre s'ha mogut en aquests paràmetres per molt que és inevitable que a qui ha viscut durant anys i panys entre els pupitres i les pissarres de tant en tant se li aparega un fantasma en forma de taxidermista («viviseccions en mans maldestres»). En pocs intel·lectuals com ell, tanmateix, es complementen i s'acoblen de manera tan harmoniosa l'ofici de poeta i el de crític, teòric, investigador i ensenyant de literatura. Llegiu en aquest sentit alguns dels darrers treballs publicats, especialment La poesia catalana i el silenci (2015) i Mig segle de poesia catalana (2018), l'estudi-antologia confeccionat a quatre mans amb Vicenç Altaió. Aquesta pàgina i mitja final és tangencial al poemari que ens ocupa, certament, però no m'estic d'assenyalar-la com un exemple reeixit de fusió entre poesia i anàlisi, un espai-temps transfronterer on brillen a l'ensems la llum de l'experiència i la lucidesa del coneixement.

Cada text dels 52 que integren aquest llibre desplega una forma poètica específica, des del sonet al poema en prosa, poemes amb i sense puntuació, amb o sense espais interestròfics, amb diverses solucions tipogràfiques (en negreta 9 poemes de caire més reflexiu que conformen un altre subconjunt) i disposicions espacials, cal·ligrames, etc. No només no se'n ressent la unitat sinó que l'exactitud en l'encaix de les peces, a la manera d'un puzle (l'autor prefereix l'exemple potser més artesanal del macramé), ens remet a un estrat més profund situat davall la disposició formal, íntimament lligat amb el virtuosisme en el maneig dels recursos poètics: l'aigua d'un riu sinuós ens hi acompanya sempre amb la seua música. És la veu del poeta, ben modulada i transparent, o allò que en el fons no canvia en els seus canvis, allò que el fa únic i identificable. La multiplicitat de formes, només possible en un viatger que ha habitat molts espais poètics, ens parla d'un altre aspecte: cada poema planteja un repte particular, demana una forma distinta, la clau que n'obre el pany. A més «L'andana del vers desgastat / és una via morta»: assajant formes distintes evitem el pitjor dels plagis, l'exercit sobre un mateix. La seguretat de les coordenades supleix ací el que la regularitat de la forma pot exigir en altres casos; més, és la xarxa que ha permès el vol lliure d'uns poemes cada un dels quals és una peça mestra singular articulada en un tot harmònic, irrepetible, de l'amplitud i la profunditat d'un atles i l'alçada d'un cim poètic. La línia espacial (la de l'abscissa) està dedicada, com indica el títol, a la bellesa en alguns dels seus múltiples vessants, l'omnipresent de la natura, la de l'horror, la de les pors mil·lenàries, «trema d'espais / a l'aguait de belleses», la de la roina (o ros), la de l'instant present, la de la boira, la de la mecànica del batre, la moribunda, l'orba, la de la fulla que cau... La línia del temps, un curriculum vitae (pinzellada d'ironia que ben aplicada no malmet la profunditat del que es diu) fet d'autenticitats d'experiències viscudes i evocades, d'autoretrats com els poemes que obren i tanquen la secció («Lliçó de botànica» i «Mirador», un sol capaç d'il·luminar tota una obra), porta de la mà el lector a través d'episodis de la infància, l'adolescència, la vida professional, el poble, els somnis, l'amor… d'una vivesa esfereïdora. No hi ha més línies (d'espai i temps, per continuar amb les coordenades) per expressar l'admiració i el deute a un gran llibre d'un gran poeta. Córrega el bon aficionat a buscar-lo a la llibreria de guàrdia més propera. I no diga que no el vam advertir a temps i en lloc escaient.

[Publicat a Saó núm. 439 de juliol de 2018.]

 

[Josep Maria Sala-Valldaura en una imatge recent. Font: AdiA edicions.]