No sé per què es diu «postveritat» a la simple mentida. Deu ser
que des que van posar en circulació allò de la postmodernitat i van
decretar el final de la història es miren el buit que hi han deixat
la veritat, la modernitat o la història i volen omplir-lo. Es tracta
sens dubte d'una trampa verbal, perquè si la història s'ha acabat,
no sé què collons fem encara ací. També deu ser que el neologisme
evita la cruesa d'una paraula tan vulgar com mentida, de manera que a
qui ordeix i propala mentides o mentider li diràs «amant de la
postveritat» o una coentor per l'estil. Deixem per a la filosofia
l'exploració dels esvarosos territoris on veritat i mentida intenten
dirimir els seus límits. Cenyim-nos a un fet verificable
(«postverificable» si ens posem bords) i a la paraula que
construeix una falsedat manifesta. Goebbels, ministre nazi de
propaganda, ja sabia que una mentida repetida mil voltes es
converteix en veritat, és a dir, és percebuda com a tal per una
majoria social. Una democràcia de qualitat ha de servir de contrapès
a la tendència del poder a fomentar la mentida en benefici propi, a
la inèrcia que mou l'autoritat a l'autoritarisme. Una democràcia de
qualitat vetla pel rigor i pluralitat dels mitjans de comunicació i
l'educació dels ciutadans en la responsabilitat crítica. L'Espanya
dels nostres dies (la «Postespanya»?) és un trist exemple, amb
fondes arrels històriques, de la pràctica sistemàtica de la
mentida. Mitjans (una majoria abassegadora per terra, mar i aire) i
persones afectes al règim monàrquic insisteixen mil voltes en el
colp d'estat per referir-se a la lluita de Catalunya per la
llibertat. Però un colp d'estat vol dir violència, exèrcit, presa
del poder, restricció de drets i llibertats... El 20 de setembre de
2017 la Guàrdia Civil va assaltar la Conselleria d'Economia, detenir
alts càrrecs de la Generalitat i posat setge a la seu de la CUP,
contravenint lleis vigents i la mateixa Constitució, per mirar
d'impedir el referèndum. No solament això: la principal finalitat
d'aquelles barbaritats era provocar una resposta violenta dels
manifestants, per a la qual cosa, fins i tot, es van «descuidar»
unes armes en un dels vehicles dels assaltants. Però el comportament
de la gent, gràcies a l'actuació de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez,
avui en presó, i a la naturalesa no-violenta del moviment
independentista, fou estrictament pacífic. Milers d'imatges, vídeos
i documentals així ho certifiquen. La fiscalia, els jutges, mitjans
i polítics, tanmateix, continuen esgrimint la seua «postveritat»
per justificar la repressió de llibertats i del dret d'un poble a
decidir democràticament el seu futur. El colp d'estat emmascarat
dels aparells del poder de l'estat espanyol viola la veritat
atribuint falsament al contrari un «colp» que simbolitzen molt bé
els parlaments dels dirigents civils empresonats, els cordons de
seguretat que van permetre eixir indemnes els assaltants, el nas de
pallasso d'en Jordi Pesarrodona, l'ull que Roger Espanyol, avui també
cínicament imputat per violència, va perdre defensant les urnes,
els milers de clavells amb què la multitud va colpejar els guàrdies
civils, la dona amb el rostre ensangonat que torna al seu col·legi
per dipositar el vot, milions de cossos anònims defensant la
democràcia. L'autèntic colp d'estat de l'estat, en canvi, va
continuar amb la violenta repressió del referèndum, la presó,
l'exili, milers de causes obertes i l'aplicació del 155. La
repressió fundada en aquesta «postveritat» no ha aconseguit els
seus objectius. L'independentisme és avui tan fort o més que fa un
any, i la política espanyola, el govern i el parlament emmanillats
per una judicialització que se'ls ha anat de les mans i està
provocant ridícul i estupor a Europa. La veritat a Espanya ha mort,
visca la veritat!
[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 22 de setembre de 2018.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada