Darrers dies d'un estiu especialment
xafogós, amb pluges oportunes, generoses i ben repartides al país
de pitjor fama pluviomètrica, si hem de creure Raimon («Al meu país
la pluja no sap ploure»). L'anunciada i complida frescor ens avança
una tardor que no serà menys ardent que l'estiu sinó potser més,
per raons no meteorològiques. El calendari és d'upa al Principat de
Catalunya, esperem que amb ecos i rèpliques significatives a la
resta del país. Venen dies de marcar amb roig, contenir l'alè i
eixir al carrer. Els valencians també hi tenim un parell de cites,
que octubre és temps de bolets (en l'accepció literal i en la
figurada de contratemps o desengany) però també d'esperances
fundades en la persistència i en la recerca obstinada d'aquella clau
estellesiana que obria tots els panys i que cantà l'Ovidi. De panys,
en tenim per donar i vendre encara, però de claus, no tantes. Anem a
pams. Prompte farà un any de l'infaust darrer 9 d'Octubre, aquella
manifestació de la vesprada marcada per la tebiesa organitzativa i
la descordamenta feixista que la convertí en atzucac no apte per a
cardíacs. Aquell dia, com a resposta impotent i furiosa a l'èxit
del referèndum de l'1 octubre, el blaverisme filofeixista tornà a
eixir en massa al carrer a rebentar la manifestació, objectiu que en
part aconseguí. Si la bèstia havia sojornat en estat de baixa
intensitat durant el llarg regnat del PP (ja li feien des de dalt la
feina bruta de manera oficial i eficaç), el 9 d'Octubre de 2017 van
aparèixer de nou tots els fantasmes que excita el catalanisme a casa
nostra. Tenien molta set de venjança i violència, sobretot contra
tot allò que al País Valencià significa una esquerra que no ha
claudicat ni ha acabat arrecerant-se a l'ombra institucional com a
coartada i que té en la causa de Catalunya la seua pròpia causa,
però també contra el govern moderat de Ximo Puig i Mònica Oltra,
que en la seua no gens innocent confusió el feixisme identifica amb
el catalanisme. S'inaugurava la temporada de la solta de les hordes
feixistes arreu dels Països Catalans, es refermaven a la vista de
tots les baules que uneixen l'extrema dreta amb forces policials,
tribunals i amb els qui haurien de vetlar per les llibertats
democràtiques però només saben funcionar a colps de mordassa. Des
d'aquell dia hem assistit a la progressiva mobilització del
feixisme, i a Dénia el 8 de setembre, a la concentració per la
llibertat dels presos, i a Bétera el 14, al VII Aplec del Camp de
Túria, n'hem tingut unes mostres i un avançament del que potser ens
espera el 9 d'Octubre si no s'hi prenen mesures. Les agressions de la
diada de l'any passat van tenir una resposta digna en la manifestació
antifeixista que va omplir els carrers de València poc després.
Però vulgues que no, la constant i temible amenaça fatxa (és
sempre aquest el seu autèntic objectiu) demana denúncia i
autodefensa, i això sovint ens despista del propi camí per entrar
en l'esvarós terreny acció-reacció. Ben mirat, també passa això
amb tota la repressió desfermada per l'estat, els presos, perseguits
i exiliats. Hi has de fer front i acumular forces, gent i raons,
alhora que construeixes l'alternativa perquè tot això siga algun
dia definitivament un malson del passat.
Per tot plegat no deixa de ser preocupant que algú s'haja
encarregat aquests dies d'escampar el rumor de la desconvocatòria de
la manifestació històrica de la vesprada per centrar-se a
«defensar» l'anomenada «processó cívica» del dematí (un
espectacle d'incivisme que es repeteix any rere any amb l'impagable
concurs del feixisme). Rumor, veritat o globus sonda, en tot cas la
iniciativa respondria més a la voluntat de tornar o perpetuar certs
favors institucionals que no a la de contenir el tsunami feixista.
Ben altrament, la renúncia a la manifestació reivindicativa del 9
d'Octubre no faria sinó donar ales a la reacció, a corroborar-li
l'eficàcia tàctica. Què se li ha perdut a l'esquerra valenciana en
un acte que des de la mal anomenada transició es va regalar a la
dreta sense cap contrapartida i, a més, amb l'assumpció de credo i
simbologia per part del PSPV-PSOE (i com més va més també de
Compromís i algunes forces del denominat nacionalisme cultural) que
ha marcat l'etapa autonòmica en què estem encara enfangats? Per què
no es fa davallar des del balcó de l'ajuntament de València el penó
de la conquesta zelosament sostret a l'ull públic? Per què no es fa
per recuperar aquell acte republicà que restituí la celebració del
9 d'Octubre en els anys 30? Per què ni tan sols es reivindica la
institució del Dia Nacional del País Valencià de 1976 i 1977? Però
bé, intentem guanyar per al país l'acte institucional, fem-lo
democràtic i civilitzat, festiu i reivindicatiu, aïllem el feixisme
i els botiflers que l'han monopolitzat fins ara, però no per traure
les castanyes del foc a un govern i uns partits que no han variat ni
un mil·límetre el format i el contingut de l'acte. Assistim-hi,
però, amb garanties de seguretat per als participants amb la
neutralització dels violents i de respecte a la diversitat i les
dissidències democràtiques. Democratitzem després de tants anys
aquesta «processó» sinistra, casposa i patriotera, convertim-la en
voluntat de construcció nacional i de lluita pels avanços socials.
Amb tot, esperem que la
hipòtesi de la desconvocatòria de la manifestació no siga més que un altre dels
dubtes que de tant en tant assalten els valencians i que es dissiparà
com el fum en un dia radiant. La Comissió 9 d'Octubre, que fins ara
s'ha encarregat de convocar la manifestació unitària, ho ha de
continuar fent, millorant-ne alguns aspectes (difusió, seguretat,
objectius, contingut polític...), sumant-hi més col·lectius i
entitats, assumint un perfil més combatiu. L'altra cita és a El
Puig, el darrer diumenge d'octubre, que hauria de plantejar-se el
repte de convertir-se en la gran trobada de les forces que tenen com
a denominador comú un País Valencià més just, democràtic i
lliure, no incompatible amb les festes particulars de partits i
faccions. Altrament correm el risc que de l'històric aplec només
ens en quede la nostàlgia, i en forma de cançó. Amb tot, la feina
que tenim els valencians no és d'un dia ni d'un mes, sinó d'un dia
a dia de treball, de molta gent, d'anys, d'idees més fresques,
d'horitzons més lluminosos. En la bugada del 9 d'Octubre, però, no
podem perdre-hi cap llençol, i menys el de la manifestació unitària
de les esquerres.
[Publicat a llibertat.cat el
24 de setembre de 2018.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada