Els
joves d'Arran van empastifar amb pintura groga fa un parell de dies
el portal de la casa on viu el jutge Llarena a Sant Cugat del Vallès.
L'acció ha estat àmpliament (i justament) criticada des dels
sectors majoritaris de l'independentisme mateix. És una llàstima
embrutar un color que significa llibertat amb tintura de ràbia per
assenyalar algú, per molt que aquest algú s'haja guanyat a pols la
nostra més pacífica, democràtica i tranquil·la repulsa. A
l'enemic ni l'aigua de l'excusa per a la seua manipulació
sistemàtica de paraules i fets. / A Sant Cugat, com a tota la
Catalunya central, la solidaritat que es vist de groc és resolta i
present arreu, sempre dins el més rigorós sentit de la netedat i el
respecte per les formes. Pintades, murals, pancartes, llaços i
altres visibles formes de protesta i resistència hi han atès sovint
la categoria d'autèntiques instal·lacions artístiques, anònimes i
col·lectives. / En un altre context la provocació d'Arran, que avui
s'ha repetit amb color roig en una comissaria de Terrassa, podria
haver estat interpretada com una performance.
El context, en art com en
política, ho és pràcticament tot. / Als sedegosos que treballen
cada dia per convertir el fantasma de la fractura de Catalunya en una
profecia
autopropulsada a la manera aznariana (abans trencada que lliure) els
ha faltat temps per beure's d'un glop l'aigua (en
rigor la pintura) de la
gamberrada. I tot seguit a unflar la bufa del bou que
és tot aire viciat, a
pol·lucionar l'ambient amb els pesticides del llenguatge que es
gasten, a marejar la perdiu fins que les paraules siguen substituïdes
pels seus lladrucs furiosos: separatistes, nazis, supremacistes,
violents, terroristes. Maedéu! / Esport
per esport, i si el motociclisme ho és, em quede amb Pep Guardiola,
visitant il·lustre de Lledoners, solidari
de soca i arrel, poeta dels estadis.
Supose que al xaval de Cervera, el flamant
multicampió, no li han
explicat bé en quin món viu i
ell no ha tingut temps de
veure'l perquè
sempre va com una moto, cosa
que també li impedeix
parar-se a
pensar. O potser són les multinacionals que exploten
el ram de la velocitat les que no han volgut que pugés al balcó de
l'ajuntament perquè hi havia una pancarta pels presos. Quina barra
que tenen aquests (mai millor dit, i no una, sinó moltes), quines
ganes d'amargar l'alegria de la gent i d'aigualir el vi diví
de les victòries! És el que
es deu
pensar Arrimadas, no gens sospitosa de deixar-se entendrir ni procliu
a ser sorpresa en un moment
de feblesa humanitària.
/ Les pluges torrencials d'aquests dies també parlen català amb
tots els tons, matisos i maneres.
Si almenys fessen callar tant de bocamoll, si fessen almenys emmudir
tant de
poca-solta, rentar tant
de poc trellat! Si la força imparable de l'aigua no fes estralls, si
només depurés
la contaminació
de l'aire, si
només abaixés tant de fum
improductiu, tanta garlanda
falsa, tanta grollera infatuació! / Acció, reacció, dany,
reparació. En un tres i no res van aparèixer uns voluntaris amb
caretes d'Anonimus i van netejar a consciència el portal de Llarena.
Potser no arribaran a port tots els vaixells de la llibertat, però
si al final-que-no-té-fi només fos
aquest esclat
de creativitat diària, aquesta força d'enginy que pareix no tenir
límits, aquest plantar cara a l'avorriment de
la ignomínia, hauran valgut la pena totes les singladures, aquesta
gran aventura solidària, llibertària i col·lectiva. / Bufen vents
per a la recomposició de la unitat malmesa per les porres, les
presons, l'exili i les blavures que deixen les injustícies i
pels propis errors. Veurem si
va quallant l'entesa coral i electoral del sobiranisme, amb
la suma de republicans i demòcrates d'arreu, en un arc iris capaç
de plantar cara a l'estat i somoure Europa. El tramuntanal de
Puigdemont, el mestral d'Otegi, el gregal de Torra, el llevant dels
menorquins… Hem de completar entre tots la gran rosa dels vents.
[Publicat
a Tipografia La Moderna el dissabte 17 de novembre de 2018.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada