Ha continuat plovent amb intensitat tota la setmana. Però ha estat
al Congrés dels Diputats espanyol, una pluja de gargalls sobre el
ministre Borrell que només ha sentit ell. O imaginat a força de
desitjat. O impunement inventat. Ni tan sols els més propers en
aquells moments al diplodocus polític, que ara comanda afers
exteriors i diplomàcia, han vist res. Ni les televisions que amb
insistència descontextualitzadora han repetit amb sospitosa obsessió
l'episodi de l'eixida dels diputats d'ERC moguts pel mateix desig
que ha inspirat Borrell, la premsa del règim i els borrascosos
lladrucs de tots els que fan mans i mànegues per criminalitzar
l'independentisme. / Després de la pluja i davant la manca de proves
de la greu acusació borrellana, el ministre ha fet un mutis en
silenci. Del Ministeri, de la política? No, dels flaixos mediàtics,
amb el cap sota l'ala, però només mentre dura la pluja. / Perquè
el gargall o escopinyada té amb raó cultural i biològica molt mala
premsa. És un menyspreu absolut, una ofensa irreparable, una de les
majors injúries contra algú. / No heu d'escopir mai, ens deien de
xicotets, perquè això ho van fer els jueus a NostreSenyorJesucrist
camí del Calvari, un sacrilegi, i si una escopinada de gripau et
toca l'ull quedes cec per a tota la vida. / El que sorprèn de la
reacció de Borrell, de qui ja coneixem vida i miracles i bufonades
que busquen provocar i fer sang (amb les desinfeccions que proposà
per a Catalunya i les indignes burles al presoner polític Oriol
Junqueras, entre d'altres perles), ha estat el seu automatisme. La
mentida compulsiva es diu així per aquesta raó: dispara sense
pensar, dona aire al teu instint homicida, a l'enemic ni aigua, només
gargalls immunds. / El cinisme de Borrell ja havia rebut el bany de
masses escaient en aquests casos: l'ovació entusiasta de la bancada
socialista dempeus. ¿I com es diu políticament d'un individu que a
més de pertànyer a Societat Civil Catalana [sic] provoca amb
les seues paraules l'adhesió incondicional i fervorosa de la
Falange? Tingues cura dels meus amics, que dels meus enemics ja en
tinc jo. / Mal si el gargall només fou una sensació no verificada:
un ministre que és víctima de visions i reaccions compulsives és
un perill públic i ha de dimitir immediatament. Pitjor si, com ens
temem, el trist episodi respon a la tàctica de la mentida conscient
i l'estratègia que beu de les clavegueres de l'estat, C's, PP, Vox i
tota la catalanofòbia rampant, descordada i de baixes pulsions. En
aquest cas, la destitució hauria de ser fulminant. / A fi de
comptes, el diputat Gabriel Rufián no digué res que no sabéssem
sobre l'actitud indigna del ministre, la seua pertinença a la
feixistitzant Societat Civil Catalana, les burles a persones preses i
moviments polítics rivals fetes des de la seua còmoda posició de
privilegis, multinacionals i cadafals. I ni tan sols al·ludí a
l'escàndol d'Abengoa (a la venda d'accions que aprofitava informació
privilegiada), que li valgué una sanció de la Comissió Nacional
del Mercat de Valors. / Ni de l'«ordeno y mando» amb què
retirà l'estatus diplomàtic al representant de Flandes o forçà el
cessament del cònsol honorari de Grècia a Barcelona per simpaties
envers l'independentisme. Un angelet de somriure satànic que passarà
tristament a la història per un gargall llançat en plena cara de la
veritat i en seu parlamentària. / També és recordat Vicente
González Lizondo per un gargall, però en descàrrec del difunt tot
indica que la seua no fou una invenció arterosa. / Fins Pedro
Sánchez ha fet una crida als bons modals i la cortesia
parlamentària, oblidats juntament amb les virtuts de la bona
oratòria en algun paràgraf perdut del diari de sessions. I la
Presidenta Ana Pastor, que va expulsar de l'hemicicle el diputat
d'ERC perquè estava dempeus, com els aplaudidors del cínic. Només
se'n recorden, de Santa Bàrbara de l'educació, quan plouen aquests
gargalls de mentides empíriques, perquè tots dos, Sánchez i
Pastor, han permès l'ús i abús de l'insult unilateral de
«colpistes» a l'independentisme, un altre gargall semàntic contra
la veritat i els diccionaris, inclòs el de la Real Academia
Española: «Actuación violenta y rápida, generalmente por fuerzas
militares o rebeldes, por la que un grupo determinado se apodera o
intenta apoderarse de los resortes del gobierno de un Estado,
desplazando a la autoridades existentes». / Sic. Gargalls per
incitar i justificar la repressió de les llibertats democràtiques
de tots, aquesta regressió que està enfonsant l'estat en l'abjecció
i que provoca contínues estirades d'orelles de l'Europa més polida
políticament, i sens dubte molt més democràtica.
[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 24 de novembre de 2018.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada