Unitat

De tant en tant la cantarella de la unitat torna com un eco insistent al debat polític. L'entonen tant partidaris com detractors, els primers sovint com qui descobreix la sopa d'all o es reconeixen devots de la fe en la vareta de les fórmules màgiques, els segons afirmant que això de la unitat és poc més o menys una cortina de fum que amaga les intencions i contradiccions de la vida real o interessos inconfessats. Però ni els uns ni els altres no aclareixen gaire la qüestió. Perquè al capdavall, ni que només siga com a lloc comú o per inèrcia històrica, la unitat (orgànica, d'acció, estratègica...) és percebuda per les forces d'esquerra i els moviments socials com a garant de l'èxit o responsable del fracàs (si no s'articula). «La unitat fa la força», «Proletaris de tots els països, uniu-vos», «L'exemple de la mata de jonc»… La insistència a evocar la idea d'unitat fins en les sigles de partits i organitzacions no pot ser un simple reclam publicitari ple de substantius bonics com «unitat» o «unió», d'adjectius entranyables com «junts», de construccions adverbials sinuoses com «en comú» i fins metàfores més o menys llampants com «front» o «bloc». No, ni que només siga com a declaració d'intencions, ningú no vol renunciar al pedigrí unitarista, ningú no vol ser acusat de sectari. De vegades, però, es practica el contrari d'allò que es proclama perquè, assenyalat directament pel dit de déu (o de Marx, ves a saber), hi ha qui només entén la unitat si tothom s'arrenglera al seu darrera (i passeu-me la rima). Front a la unitat amb calçador que tant de mal ha fet, al monolitisme d'un o altre signe i la seua tendència a erigir monòlits al salvador de la pàtria (o de la revolució) de torn, hi ha la idea ja comunament acceptada de la unitat en la diversitat. Perquè la unitat, al nivell que siga, només és possible des de la diversitat. És enmig d'aquesta dialèctica, del xoc entre les tendències centrífugues i les centrípetes, que ens trobem en la cruïlla dels nostres dies. Potser ens valdria més, doncs, substituir una certa obsessió per la unitat per la pràctica sistemàtica del diàleg i el debat, per la confiança que només sent clars podem arribar a desenvolupar la unitat i podem entendre'ns, per salvar la tendència a escorxar-nos a la primera de canvi, d'alçar la pols de les reticències, els fratricidis, les malfiances i els prejudicis, en el fons tan humans i comprensibles per altra banda. Unitat i pluralitat no solament no es contradiuen sinó que es necessiten i impliquen mútuament si no volem caure de peus en la galleda dels totalitarismes. Que per ventura els diversos partits i organitzacions no alberguen la pluralitat al seu si? Que no han de fer equilibris entre els diversos components de la seua fórmula? I per què, doncs, sembla tan difícil articular la unitat entre forces diverses que comparteixen un mateix anhel fins i tot en moments històrics com el que avui es viu a Catalunya, en què la possibilitat de construir el propi estat des d'una perspectiva de canvis socials profunds sembla tan a l'abast i més factible que mai?

Aquests darrers dies el debat a l'entorn de la qüestió ha tornat a agafar força. Els crits per la unitat s'han fet especialment audibles en les concentracions davant les presons. Tothom enyora els temps de la gran unitat, la que va fer possible el referèndum de l'1 d'octubre, la de la gran mobilització del 3 d'octubre, aquelles grans fites de la nostra història més recent. La posada en marxa del Consell per la República, la proposta de Puigdemont en forma de globus sonda d'anar de segon de Junqueras amb l'Anna Gabriel de tercera en una candidatura independentista a les europees, la conferència de Quim Torra apel·lant a la unitat electoral dels independentistes catalans (inclosos balears i valencians), bascos i gallecs… I la proposta d'Arnaldo Otegi que Vicent Partal, director de Vilaweb, ha definit com la de la «via kurda», que uniria sota un mateix paraigua electoral el sobiranisme peninsular més el republicanisme i les forces rupturistes espanyoles.

Des de fora de la lògica, que de vegades sembla molt il·lògica, dels partits, els entrebancs i reticències a la unitat són difícils de comprendre. Hem de tornar a apel·lar a la claredat i a la necessitat d'explicar bé els problemes a la gent. L'argument que l'independentisme suma més en llistes diferenciades no deixa de ser una hipòtesi, tan vàlida, sí, com la contrària i sotmesa a les circumstàncies canviants del moment, de cada moment. La unitat d'acció i estratègica és, però, alguna cosa més que una llista electoral, una voluntat de sumar forces en una direcció. Potser és això el que està per aclarir en l'hora present i el que ajorna la desitjada unitat: no es veu clar quin és el camí que porta a la república. Més prompte que tard, però, la unitat s'ha d'afermar. Naixerà com naixen les coses que importen i duren, de la necessitat peremptòria d'avançar, naixerà empesa des de baix per a la defensa i la supervivència però també per a l'embat i la construcció. La unitat en el reconeixement i el foment de la pluralitat i la diferència, al voltant d'uns quants eixos que formen l'arquitectura transversal del país i del poble i que cal recuperar i enfortir. Amb generositat, claredat i confiança, cal cosir la unitat amb fils resistents i elàstics per fer efectiva la república.

[Publicat a llibertat.cat el mes de novembre de 2018.]