Saials. El que hi ha (i el que també)

Comença a ser molt avorrit quan algú acaba una més o menys reflexió amb el refregit «Això és el que hi ha» per remarcar una impossibilitat, per resignar-se a un determinada situació. Per molt precisa que siga l'anàlisi (i no sol ser el cas més freqüent) que ha precedit el pretensiós colofó, per molt afinada que siga l'observació feta, el que hi ha o és aparent, com els icebergs, conviu amb el que resta submergit o no es veu. Sempre hi ha el que hi ha, això és pura redundància. I al costat d'això, allò, i allò altre, i encara allò. / Em pregunte si era oportú en l'actual context polític, que el president Ximo Puig oferís Alacant per a una futura reunió ministerial de Pedro Sánchez. Va apostar a cavall andalús perdedor i necessita congraciar-se amb el president espanyol, que no passa a hores d'ara pel seu millor moment, després de la dutxa de realisme que li ha caigut a Barcelona. Sí, segurament això aferma el bastió de Puig en el partit, però no sabem en què beneficia el País Valencià que es represente ací l'enèsima cerimònia del rentamans a compte aquesta vegada de la memòria històrica. Al costat d'aquest «això és el que hi ha», hi ha allò altre: diferenciar la docilitat valenciana de la rebel·lia de Catalunya, l'única que pot tombar una monarquia en regressió autoritària i recentralitzadora i obrir la magrana de la transformació democràtica al conjunt de pobles de l'estat. / El que també hi ha és el centenar de persones que van fer costat al dejuni solidari per la llibertat dels presos polítics fa uns dies a València. I les vint entitats que hi van donar suport, per molt que els membres d'alguna d'elles cabrien en un microbús. La brisa i la ventada poden precedir l'huracà i el més gran aiguat comença amb a penes unes gotes. També hi ha això. I el ressò mediàtic, sovint manipulat, d'un petit gest. / Durant tota la setmana l'espanyolisme tronat i els altaveus monòtons del règim s'han dedicat a excitar els sucs gàstrics del personal amb la promesa de la sang. La indesitjada visita de Sánchez també buscava la foto de respostes violentes a la provocació i a la injustícia que la inspira. Tots amb un pam de nas: civisme, trellat, fermesa. / És igual, no estan disposat a variar el relat per molt tossuda que es mostre la realitat, i els talls de carreteres i alguns fets aïllats es presentaran com un terratrèmol de violència provocat per les hordes bàrbares de l'independentisme. Això és el que hi ha: inventar la violència dels altres a veure si la pròpia apareix com a necessària i justa. I Arrimadas venent el fum de la seua querella sobre fets encara no esdevinguts. Segons quines fantasies sexuals haurien de quedar circumscrites a l'íntim terreny personal. / Sánchez buscava la fotografia impossible i s'ha trobat amb les instantànies d'una realitat social que potser no entén ni vol entendre. La malaltia obsessiva de les formes, el teatre de la política representat per titelles: els de protocol van traure les flors grogues dels primers plans. Però de forment, ni un gra, duia les butxaques buides de propostes i plenes de tics colonials que el delaten. Catalunya no pot gestionar ni el nom dels seus aeroports. / Antoni Bassas la clava: a Madrid un falangista que acabà demòcrata (Suárez) i a Barcelona un republicà que va morir marquès (Tarradellas). El «atado y bien atado» de la monarquia i el mite de la transició modèlica personificat en dos avions inservibles del passat per als aeroports infradotats de la realitat present. / És això el que vol Ximo Puig per als valencians? / No volen conèixer i menys estimar sinó tan sols posseir i per això més prompte que tard perden allò que tenien. També hi ha això: només el poble, cada dona i cada home, té una clau per al futur en la butxaca de la pròpia determinació. / Que passeu unes bones festes.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 22 de desembre de 2018.]

 [Imatge de la manifestació unitària d'ahir a Barcelona. Fotografia de Cristina Calderer per a l'ara.cat]