Enmig la mar de deshumanització que banya els paradisos cobejats de
l'illa europea, el petit vaixell de Santa Pola Nuestra Señora de
Loreto ha salvat d'una mort segura dotze fugitius de la misèria de
Senegal, Mali i Líbia i els ha acollits en la seua closca de nou a
150 milles de Malta i 100 de Líbia perquè compartesquen abric i
menjar amb els catorze mariners de la tripulació del pesquer. / Els
horitzons de la mar s'estenen límpids a la mirada, sense
intermediaris ni càlculs d'interessos, lluny dels laberints espuris
de la burocràcia que fa de pors i egoismes l'excusa per a l'imperi
de la llei de la selva. L'única diplomàcia que preval en la mar és
la que obliga a salvar la vida a tota costa, a oferir la mà de
l'auxili, a combatre solidàriament els estralls del naufragi sense
demanar papers ni res a canvi. / En setembre de 2006 el també
vaixell santapolí Francisco y Catalina ja va rescatar 51 persones
d'una pastera per aigües de Malta. / Com llavors els governs
d'Espanya i els responsables europeus s'espolsen de damunt les puces
dels apestats i demanen als mariners solidaris que els deixen en
algun port de Líbia, que és tant com abandonar-los a mercè dels
queixals dels taurons que volien devorar-los. / Vicent Sempere, el
portaveu dels pescadors, alerta que només els queden queviures i
combustible per a sis (ja cinc) dies. / El President valencià Ximo
Puig ha ofert oportunament el port de València per al desembarcament
dels nàufrags d'ara, com en el seu moment els de l'Aquarius, mentre
la Vicepresidenta Carmen Calvo s'ompli la boca per exaltar el país
dels valencians com a terra d'acollida, que és una fórmula que vist
molt bé en les passarel·les de moda políticament correcta, però
insisteix que se'ls queden a Líbia, on si no et venen en el mercat
d'esclaus sempre et pot liquidar un dels nombrosos grups armats que
campen per lliure –i qui no es consola és perquè no vol. / A un
costat la solidaritat dels pobres de Santa Pola, Sant Pol, Cadis o
Tenerife (gratuïta i sense fronteres), de l'altre els que s'ho miren
amb llargavistes instal·lats a Madrid o Brussel·les. La reserva
d'humanitat a un costat i a l'altre els que banalitzen com Borrell el
dolor i els genocidis quan les víctimes són indis miserables per a
major glòria d'Espanya (o de qualsevol altre imperi passat o
present). / Mentre Carmen Calvo i companyia dirimeixen si els
desgraciats que naveguen a bord del Nuestra Señora de Loreto són
nàufrags, migrants, refugiats, exiliats o empestats, si galgos o
podencos, i en quin port desembarcar-los, uns altres solidaris
que només es pregunten el perquè de tanta injustícia i no què
posa en documents d'identitat improbable, els d'Open Arms,
s'arromanguen a aquestes hores per fer arribar als valents mariners
valencians aliments i medecines. / Qui mana i decideix quina és o no
terra d'acollida a quants quilòmetres o milles nàutiques d'asèptica
distància? Ni en els territoris de l'altruisme solidari els
valencians podem disposar de la nostra sobirania? Fins per determinar
les quotes de vergonya irresponsable funciona com un rellotge el
centralisme estúpid d'Espanya. / A un costat del mar o la barricada
els mariners lleials, els navegants sense fronteres governats per les
lleis de l'auxili i la solidaritat internacionalista, de l'altre els
constructors de muralles, els del foment de l'odi a la diferència,
els que miren la realitat amb els prismàtics dels seus privilegis,
els descendents de franquistes, negrers i genocides. / Si la Fundació
Brosseta representés la decència, en comptes d'atorgar el premi a
la Convivència [sic] a Felip VI per la seua contribució a
l'himne espanyol ¡A por ellos!, el donaria als mariners
valencians de Santa Pola. I el gall que cantaria seria el roig i no
com sempre el negre.
[Publicat a Tipografia La
Moderna el dissabte 1 de desembre de 2018.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada