Pot ser tant un defecte com una virtut, que tot és qüestió de
mesura i equilibris, de proporcions, però no és gens difícil
identificar un alcoià o una alcoiana en no importa quin racó del
món, inclosa la pròpia ciutat. Basta observar la freqüència i
rapidesa amb què la paraula Alcoi aflora als seus llavis amb
qualsevol excusa i les vegades que el nom de la seua ciutat va
associat a episodis del passat. Direu que això no té res de
particular, o que fins i tot és un fenomen universal en identitats
que podríem qualificar de fortes. O que forma part de les solucions
fàcils tirar mà dels llocs comuns per evitar lapses de silenci
incòmodes. D'acord, però també és veritat que quan un
comportament més o menys natural es converteix en hàbit o fins i
tot en tic, perd la seua funció d'impuls a la sociabilitat i esdevé
pur convencionalisme, un tòpic que ja no diu res. O pitjor: una
trampa, una maniobra compensatòria, una escaramussa d'evasió. Els
alcoians (i alcoianes, ep!) invoquem Alcoi amb una freqüència
realment sorprenent, sí, i més considerant el context valencià,
poc procliu en general a l'exaltació de les pròpies qualitats, qui
sap si perquè fora dels quatre tòpics gastats no té massa coses de
què enorgullir-se. Invoquem Alcoi de vegades fins a l'extrem
d'avorrir aquella concurrència que, pobreta, no comparteix el
'privilegi' de la nostra substància identitària.
Sí, ens van llegar un món que té com a melic Alcoi, el nostre
món, un món que nosaltres amplifiquem per plaer o rutina, devots o
escèptics, fins als límits de l'univers conegut, potser perquè en
el fons, davant l'espill inconfessable però sincer de la intimitat,
ens sabem ben poca cosa. El mal és, doncs, que tothora tenim Alcoi a
la boca, com a escut o nostàlgia, però hi reflexionem ben poc o no
gens i sempre de passada i superficialment. El fort sentiment de
'polis' ha renunciat al necessari exercici polític, a la reflexió i
el debat, a la participació creativa i els projectes col·lectius, i
ens hem quedat amb el cul a l'aire. Mentre ens dedicàvem als nostres
rituals, individuals o col·lectius, laics o sagrats, uns altres
s'ocupaven de gestionar els recursos de tots i a fer i parlar en nom
de tots (i sovint per l'interès d'uns pocs). Però la política, com
la guerra, és massa important com per deixar-la en mans dels
polítics, o dels militars.
Per això necessitem agafar-nos al clau roent del passat que
justifique aquest vici, una mica infantil, de la supèrbia. Llavors
rememorem aquells temps nebulosos de quan la ciutat encapçalava la
revolució industrial i la lluita pels drets socials,
l'excepcionalitat de què parla Joan Fuster, l'ànima industrial que
se'ns escapa com el fum de les xemeneies sense que hi puguem fer res,
apel·lem a l'Alcoi del Petroli, a l'Alcoi modernista, a l'Alcoi de
primera divisió, a l'Alcoi que fou potència civil... I quan se'ns
acaba el repertori de glòries passades, enmig la tristesa de tots
els diumenges de vesprada de l'any, quan veiem el centre de la ciutat
agonitzant gota a gota, la població minvant any rere any, el treball
precari, els nostres joves obligats a emigrar, quan veiem els 3.500
vots que l'extrema dreta ha recollit de les aigües tèrboles de
totes les crisis, quan veiem la poca espenta d'una esquerra que ha
anat perdent un llençol en cada bugada de renúncies, de projectes i
il·lusions… podem fer dues coses: voltar sense descans ni trellat
la rotonda de les nostres impotències presents (convertint, com ja
fem des de fa anys i panys, la nostra festa en l'excusa ideal del
propi immobilisme) o tirar pel dret, decidits a replantejar-nos-ho
tot, convençuts que malgrat tot Alcoi podria reinventar-se i ocupar
un lloc preeminent en la construcció del país i la societat que
volem.
¿Així doncs què farem, continuarem rodant en l'autocomplaença
postissa de les banalitats o ens decidirem ja a tirar mà del treball
i dels drets i la força col·lectiva per plantar cara a la vida, com
sempre hem fet, per sembrar la llavor d'un futur més lliure i més
just? El 26 de maig ens han convocat a les urnes. Sempre és bon
moment per continuar fent-nos aquestes i d'altres preguntes, sempre
és bon moment per intentar eixir de l'avorrida i absurda rotonda,
agafar impuls i tirar pel dret.
[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 11 de maig de 2019.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada