Contra l'ombra de Coripe

La pel·lícula que aquests dies de vacances vivim a Escòcia avança distorsionada. D'una banda la placidesa d'una primavera excepcionalment assolellada i calorosa, la cordialitat que es respira entre amics nous i vells, la bellesa d'un paisatge que invita a la contemplació i el silenci, la conversa tantes voltes ajornada que creix entre àpats i passejos. De l'altra, les sinistres notícies que ens arriben d'una Espanya com més va més enfangada en les pròpies misèries, una banda sonora estrident, un soroll de fons, un basso ostinato de mala llet, ignorància i crueltat que ve a malmetre la transparència de l'aire que respirem en aquest punt de la costa est d'Escòcia, entre Montrose i Arbroath.

A Coripe, un poblet prop de Sevilla, van afusellar i cremar un ninot que representa el president Puigdemont, amb llaç groc i tot a l'americana. Les cròniques periodístiques conten que, entre insults i molta gresca i en presència de nombrosa xicalla, els fusellers es van acarnissar especialment amb els genitals de la víctima. La policia municipal era l'encarregada de subministrar generosament la munició a la divertida concurrència que protagonitzà un any més La crema del Judes, mentre que l'AMPA local, demostrant un gran zel pedagògic, assumia la responsabilitat de la tria del personatge a liquidar. Antonio Pérez, l'alcalde socialista [sic], ha justificat l'acció tot emparant-se en la tradició, que com es veu pot servir d'aixopluc a la més pura barbàrie. En la tradició hispànica el poble sobirà només ho és en l'exercici de rituals més o menys simbòlics de violència col·lectiva contra objectius que el poder assenyala, però mai quan decideix prendre democràticament i pacífica, i d'una manera civilitzada, les pròpies determinacions.

No importa, doncs, que l'objecte de l'escarn siga un president votat per la majoria de catalans ni que al cap i a la fi es tracte d'algú tan aliè a la realitat quotidiana dels coripins i coripines com el Judes evangèlic. Del que es tracta és de cremar, linxar, eliminar l'enemic construït i instal·lat en l'imaginari col·lectiu com a encarnació del mal, de fer amb els catalans el que abans es feia amb els jueus traïdors o els moros incorregibles. El panorama que pinta aquesta burrera de Coripe, convertit dissortadament en paradigma de l'Espanya actual, dona poques opcions a un hipotètic diàleg per a la solució del conflicte entre el poble català i l'Estat. Coripe és la demostració enterca i reflectida en milers d'altres petits fenòmens quotidians del fracàs reiterat de la democràcia espanyola, que hauria d'haver estat abans que res una transformació cultural profunda que sacsegés i enterrés per a sempre les foscors atàviques de la intolerància, el feixisme i la ignorància. Al capdavall Coripe escenifica amb la seua festa la tragèdia que escriuen cada dia la majoria de polítics, magistrats, tertulians, plumífers i mitjans de comunicació mantenidors de l'estatus quo del règim monàrquic. No ho entendríem sense tenir en compte, posem per cas, les declaracions dels policies i guàrdies civils en el judici del Suprem, les bafarades immundes d'aznars, casados i cayetanes, arrimades i riberes, la insistent banda sonora de manades, valles de los caídos i bisbes ultracatòlics, tot el procés de naturalització i blanqueig del franquisme i el feixisme, però també les insolències irresponsables de psocialistes còmplices de les tones i tones de podridura que cada dia augmenten el fangar hispànic i allunyen solucions democràtiques a conflictes enquistats. Coripe o l'ombra de l'Espanya més negra.

És contra tot aquesta barbàrie que construïm el propi país cada dia. Contra el model inquisitorial, la bandera de la nostra llibertat, contra l'odi sinistre i visceral, els valors llibertaris de la nova república. En la cursa llarga la revolució democràtica de Catalunya dissiparà les ombres que fan emergir a Coripe, a l'Escorial o al Tribunal Suprem. Contra la barbàrie del linxament, la convicció civil i la força cultural que ahir, diada de Sant Jordi, també va repartir roses grogues i obert llibres i alçat bandera a Escòcia i arreu on el somni perviu i creix i es vesteix amb els millors colors de la fraternitat i la vida. Vencerem, doncs, perquè com li agrada de dir a en Jordi Puig, mentre que ells volen destruir tot allò que odien, nosaltres volem construir tot allò que estimem. I perquè com hi ha escrit en èuscar a l'entrada del museu de Sant Telm de Donostia, només es defensa allò que s'estima i només s'estima allò que es coneix. Conèixer, estimar, defensar: el triangle de la nostra fortalesa contra l'ombra sinistra de tots els coripes.

[Publicat a llibertat.cat el dijous 25 d'abril de 2019.]