Va nàixer coixa, reconeguem-ho. Més exactament coixa sota el pes de
la corona d'una monarquia imposada pel dictador Franco i una caixa
forta blindada on van quedar dipositades les barbaritats que el règim
havia perpetrat durant quaranta anys. La impunitat de crims cotra la
humanitat que no prescriuen va donar pas a la impunitat de crims
contra la humanitat que no prescriuen. I s'hi va entronitzar el
principi lampedusià que afirma que cal que tot canvie perquè res no
canvie. La sospita que aquella operació mantenia els mateixos gossos
amb distints collars fou ràpidament corregida per l'evidència: eren
els mateixos gossos i els mateixos collars. Més alguns altres que
tapant-se el nas, mirant cap a un altre costat, jurant sobre les
santes escriptures de la realitat o amb desinhibida alegria es van
afegir a la festa.
· · ·
«Col·loqueu-vos», animava l'admirat alcalde ieié Tierno Galván
en una broma que resultaria premonitòria. Molts, efectivament, es
van col·locar, en les poltrones de la política i altres seients
reservats del teatre democràtic (mentre el que ara es diu deep
state franquista i les seues conxorxes continuava movent els fils
entre bastidors). Però el `col·locó´ de la majoria era
d'una altra mena: el produït per la il·lusió de respirar la
novetat de certes llibertats guanyades (i vigilades) i subvencionades
per la mà generosa d'Europa. La hipoteca de l'oblit, amb la clàusula
de la monarquia intocable i la unitat a martellades d'Espanya, paga
uns interessos molt alts: la despolitització generalitzada, la
aculturització programada.
· · ·
En els marges van quedar els perepunyetes, contraris a l'intercanvi
de cromos que l'oposició franquista de l'esquerra majoritària i el
nacionalisme moderat van mantenir amb els poders fàctics i els
hereus de Franco. Mentre ETA va insistir en la seua aposta de trets i
sang, la guerra bruta de l'estat i la vulneració de drets
democràtics es complaïa i retroalimentava amb la coartada. La
princesa que havia mossegat la poma enverinada continuava adormida en
la seua urna de vidre, votava cada quatre anys, tolerava les enormes
xifres d'atur, assistia impàvida a l'espectacle cada dia més
grotesc de la corrupció generalitzada, de la podridura profunda de
l'estat que arribava al paroxisme en l'època del PP. Dormia
profundament.
· · ·
Si l'alegre jovenalla del PSOE, avui plena de xacres i canes però
ben instal·lada, gràcies a l'abracadabra de les portes giratòries,
en llocs ben remunerats del capital omnipotent, havia representat bé
el seu paper de modernitzador de la vella Espanya (a còpia de
subvencions fantasmagòriques), amb Aznar tot allò se'n va anar en
orris. La caspa neofranquista es feia visible de nou, els morts
creixien com bolets en fosses comunes, tàpies i marges de camins, es
trencaven els difícils equilibris de la transició, es passava el
ribot sobre lleis referendades pel poble, es blindaven els interessos
de la banca, saltava pels aires la separació de poders, es deixava
la política en mans dels jutges, es burlaven descaradament del
personal. La despolitització, la manca de cultura i la narcosi
informativa són un corcó voraç en mans dels poderosos.
· · ·
Malgrat els estralls de la crisi social, econòmica i democràtica el
conjunt de l'esquerra encara hegemònica a Espanya, del PSOE a
Podemos passant per Esquerra Unida, encara no ha mesurat la magnitud
dels errors de la transició a què devem en bona part la deriva
autoritària dels nostres dies. Més aviat, com en el cas del PSOE,
ha assumit plenament el seu paper de fre a les llibertats, de
còmplice i beneficiari dels privilegis heretats del règim de
Franco.
· · ·
En veure la bella princesa adormida dins la seua urna de vidre el
príncep s'hi va enamorar en un impuls de passió, la va besar en la
boca i ella de sobte va despertar de la llarga letargia. No li va
agradar res del que va veure, o potser el verí de la poma era massa
fort, i va tornar a l'oblit del seu somni. Potser no fou un príncep
sinó un bandoler que passava pel bosc, un republicà, un
independentista.
· · ·
I així arribem a la perversió del sistema democràtic que
representa el judici contra els presos polítics catalans. En un
mateix dia la fiscalia de l'estat manté l'acusació sobre fets no
provats de cap manera contra els independentistes i el Tribunal
Suprem paralitza l'exhumació de Franco, a qui a més considera cap
d'estat des de l'1 d'octubre de 1936 (quan encara resistia dempeus el
govern legítim i democràtic de la República) i el 20 de novembre
de 1975. No us perdeu la significativa imatge de l'encaixada entre el
rei i el líder de Vox d'ahir a la Zarzuela. Quina sintonia! Com dos
vells camarades d'armes, marcials, regis, eqüestres!
· · ·
La princesa, però, continua dormint. Li han pervertit les paraules,
les idees, l'han marejada amb les mentides, colpisme, rebel·lió,
diàleg, violència ambiental, muralles humanes, li han segrestat les
imatges, li han subministrat noves dosis intravenoses de verí
desinformatiu contra el qual no estava immunitzada. Li han dit que
els tribunals de justícia europeus, les organitzacions
internacionals defensores dels drets humans, l'ONU i tota la pesca
són fruit d'un contuberni, de la mala llet i l'enveja, d'aquell or
de Moscou que encara ho paga tot. Potser un dia despertarà. Llavors
qui sap si el vaixell democràtic espanyol ja s'haurà enfonsat del
tot. El que és segur és que la llibertat i l'autodeterminació
continuaran sent drets inalienables de les persones i dels pobles.
[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 8 de juny de 2019.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada