Dimecres, amb les últimes declaracions dels acusats, va quedar vist
per a sentència el judici al Tribunal Suprem. Jordi Cuixart,
president d'Òmnium, i Jordi Sànchez, expresident de l'Assemblea
Nacional Catalana i avui diputat electe al Congrés espanyol, ja
sumen 605 dies de presó, una mica menys els altres: Teresa
Forcadell, Dolors Bassa, Jordi Turull, Raül Romeva, Josep Rull,
Joaquim Forn i Oriol Junqueras. S'hi ha jutjat tres independentistes
més: Meritxell Borràs, Carles Mundó i Santi Vila.
· · ·
Vist per a sentència. Fredor escabrosa d'algunes paraules. I tantes
imatges com quedaran en la memòria: l'escenari de la representació
i el seu barroquisme coent, la impostada educació del jutge
Marchena, doble del vampir cinematogràfic més famós, Christopher
Lee, els altres jutges ensopits carregats de punyetes que els fan
semblar figures de guinyol (les de les garrotades), la malaptesa
escandalosa dels fiscals, els engominats de Vox i l'obscena
publicitat a compte de l'erari públic, les veus dels policies
invisibles que la fiscalia va dur de testimonis i les declaracions
repetides com un mantra après a correcuita i malament. Memòria de
la ignomínia que ha tret a la llum les misèries d'un estat ple de
forats per on democràcia i llibertat van directes a l'aigüera i es
perden clavegueres avall. I després de cinquanta-tantes sessions,
«impasible el ademán», sense aportar ni una sola prova del
que sosté, la fiscalia tancada en banda en l'acusació
fantasmagòrica de rebel·lió, sedició i malversació i en la
petició de penes severíssimes. Si has de dir una mentida, digues-la
ben grossa, i no se t'acudesca rectificar, que això és de savis i
gent feble. Sospites fundades que la sentència ja està escrita per
mà incommovible.
· · ·
Hem vist moltes coses en aquest judici a la llibertat, un fangar cada
vegada més espès d'on no saben com eixir els paquiderms polítics i
judicials que hi van començar clapotejant, s'hi van rebolcar amb
delectança després i on acabaran ofegant-se. Cuixart la va
encertar: s'hi jutjaria el mateix estat demofòbic. Els carcellers
del règim del 78 volen guanyar temps, que passe l'onada de denúncies
internacionals (Aministia Internacional, grups de parlamentaris i
juristes, el PEN, la principal associació d'escriptors, l'ONU…),
que minve la indignació, que els dissidents aprenguen la lliçó
d'escarment, que donem per perduda la batalla per la llibertat.
· · ·
A l'altre plat de la balança els discursos dels advocats de la
defensa desmuntant una a una les peces de la maquinària construïda
contra les idees, la llibertat i el dret d'autodeterminació que
s'exerceix a les urnes, Andreu Van den Eynde, Xavier Melero, Jordi
Pina, Marina Roig, Judit Genè, Olga Arderiu, Pau Molins, Mariano
Bergés, Josep Riba… Aquests noms també els recordarem. Urnes
contra porres, el pes de la llei lligat amb una corda al coll de la
llibertat, la unitat d'Espanya a força de mordassa contra les
aspiracions d'un poble singular a viure en peu d'igualtat entre els
altres pobles del món. A l'altre plat de la balança, la serena
dignitat d'uns acusats que es reafirmen en les pròpies conviccions i
els principis de la no-violència: «Ho tornaríem a fer», «No ens
fareu sentir odi contra els altres pobles de l'estat», «Torneu el
conflicte al lloc de la política i el diàleg».
· · ·
Vist el que hem vist i oït el que hem oït, res que no siga
l'absolució i la indemnització pel mal sofert injustament, el
restabliment dels drets polítics dels presos electes, res que no
siga l'obertura de vies reals de diàleg (i no les cortines de fum
que acostuma a alçar el policia bo de la pel·lícula que avui
representa el PSOE) no farà sinó empitjorar la ferida i créixer la
indignació i la protesta.
· · ·
Compten els carcellers també amb el silenci dels anyells, el ramat
multitudinari de la majoria, a qui mantenen en la més estricta dieta
informativa, famèlica legió d'intoxicats per als quals el judici
és, en el millor dels casos, un destorb, una molèstia, una moscarda
insidiosa a l'hora sagrada de la sesta. Compten amb els obedients que
enfangats en irrenunciables prejudicis s'estimen més mirar cap a una
altra banda perquè l'espill de les paraules en llibertat els torna
una imatge molt lletja.
· · ·
Compten també amb la mudesa còmplice dels partits institucionals
que aquests dies ordeixen pactes, es reparteixen canongies i corren
estúpids vels sobre la realitat convençuts que l'Espanya apedaçada
del 78 té més vides que un gat i que cal col·locar-se en lloc
estalvi, en la zona de confort que donen alcaldies, escons, càrrecs,
besamans al monarca, còctels i piscolabis –i qui sap si seients en
consells administratius de renom i bons marges per a la jubilació.
· · ·
El poble tornarà a votar i a traspassar les portes que pretenguen
barrar-li el pas (Jordi Sànchez). El que hem de tèmer, si de
veritat volem una democràcia de qualitat, no és la desobediència
que mou el món i que protagonitzen ciutadans responsables units en
una causa comuna en temps d'egoisme individualista, sinó el ramat
obedient i submís, el poregós, el que assumeix sense parpellejar el
discurs de l'odi i la intolerància (Jordi Cuixart). Això sí fa
por, i molta.
· · ·
L'octubre de 2017 Catalunya i Espanya van entrar en un camí sense
retorn que la repressió desfermada per l'estat i la resposta
organitzada de la majoria de catalans no han fet més que aprofundir.
Es pensa algú que la sentència del judici a la llibertat que
dictaran més prompte que tard suposarà cap punt i final a un
conflicte d'arrels tan profundes i de naturalesa cultural i política?
Algú es pensa que Espanya podrà girar pàgina com si no hagués
passat res i recuperar sense esforç el crèdit perdut davant el món
i de la pròpia ciutadania cada dia més desobedient?
[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 15 de juny de 2019.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada