Ajudar a nàixer

Carles Mulet, Naixement d'Islàndia. Premi Vicent Andrés Estellés dels XLVII Premis Octubre 2018. Tres i Quatre, S. L., Poesia 3 i 4 núm. 180, València, març de 2019.

· · ·

Els viatgers que tornen d'Islàndia solen referir-s'hi com al paradís de la geologia, l'espectacle viu de les forces tel·lúriques, la natura en perpetu moviment recreant-se, reinventant-se, plegant i desplegant els plànols provisionals del seu cos. Islàndia té nom de dona, sens dubte, i el deu al gel (ís en islandès). Així comença precisament l'últim llibre de Carles Mulet (Gata de Gorgos, 1953): «Islàndia, / flor de gel i lava // la llet nodridora dels primers rius / aletejant entre la pedra». Potser és una casualitat (i si non è vero è ben trovato), però en aquest poema inicial hi trobem els quatre elements en què el llibre s'estructura d'una manera volgudament simètrica, amb deu poemes en cada part: Islàndia-flor-pedra (Terra), gel-llet-rius (Aigua), lava (Foc), aletejant (Aire). Perquè la mirada del poeta proporciona una altra mena de visió geològica, la que a partir de la creació verbal irromp en nous significats, lligams novells entre coses aparentment aïllades, el territori on millor es plasma l'encaix de l'home en el món, aquest acoblament primigeni perpètuament renovant-se en infinits rituals lúbrics i dolorosos. ¿Pot haver-hi, doncs, des d'una determinada perspectiva, una terra més propera i més propensa a la creació poètica que aquesta illa on entrexoquen les plaques teutòniques d'Euràsia i Nord-Amèrica amb lògic i gran terrabastall, una festa més fèrtil per a la mirada silenciosa i creativa del poeta?

Així ho va viure i veure aquest viatger-geòleg-poeta que és Carles Mulet, com un naixement, en estat de gràcia, en equilibri inestable, la natura parint-se a ella mateixa, un part múltiple i singular. I, és clar, a la boca dels poemes van venir-hi guèisers com paraules, volcans de metàfores, silencis boreals, estius insomnes (el llarg dia boreal de les nits del poeta), bedolls tremolosos, xatracs de versos migratoris, laves de sang, neus d'esperma que s'envola, fiords i escletxes femelles, obsidianes d'albes que es confonen amb l'obscur, glaceres i degotims del desig, el món en carn viva. És un naixement, no ho oblidem, i només naix allò que té vida, que és vida i té cos. Per això Islàndia sua i respira, prenys de desig, per això pareix que menstrua i segrega, batega i gemega, perquè en la mirada sempre amarada de vida del poeta, l'illa corporifica l'essència femenina, maternal i acollidora, sensual i mistèrica. L'illa és un dona en estat primigeni, oberta a les profunditats del desig en carn viva. És un poeta, no ho oblidem, l'observador més conspicu de la realitat, el que posa llum damunt l'aparença muda de les coses.

En el maremàgnum sensual d'Islàndia, enmig els vaivens insistents d'eros i thànatos, on «tot fa l'esplet / just mentre s'enfonsa», sentim la música especial dels poemes de Mulet fent el contrapunt a l'estrèpit del món en dansa i lluita titànica (bellíssima imatge: «la veu aspira al vent / com el nu a la dansa»). És la música del silenci dels poemes, la reflexió quieta de les hores, les paraules callades que ho diuen tot, que ho veuen tot («El món sencer / s'escorre amb un renill / blau de penyals»), l'equilibri que s'imposa al caos, la cabana de la paraula prop dels freds perpetus de l'Àrtic. El món és un animal, un cavall salvatge, una lliçó de voluptat, un frec i una tremolor, i ens transporta a l'essencial de nosaltres, a les profunditats abismals i lluminoses. És en el més fondo de cadascú, sembla dir-nos el poeta, on hi ha la llum més clara. Per això el poeta despulla i concentra el material de què disposa, amolla tot llast que puga malmetre el vol cap al significat, omet, prescindeix, estalvia tot excés de paraula perquè el misteri que es proposa investigar romanga intacte i velat en la seua transparència: «l'arpa cerca el ram / amb aquell seu anunci / atordidor / de campana». Els poemes són com notes de viatge, apunts al natural, escrits mentre naix el món davant els ulls corpresos del poeta, que viu en un present d'èxtasi («i l'acord de la mar / adorm l'orgull del temps») que a penes si deixa espai a cap malenconia ni rastre del passat. Quan això passa –en una ocasió comptada– el poeta escriu amb ressons papassetians, com no podia ser d'altra manera tractant-se del desig convertit en escriptura: «i el corser, / que ho veu, / s'enyora del risc / flamejant del baladre». Tornar, amb Naixement d'Islàndia, a la puresa elemental, als «Mots del miracle»: «la poesia / ensuma el presagi, / el delit d'una saliva / que s'avança a les nafres». I el poeta és com una llevadora.

[València, 17 de juny de 2019, 75^è aniversari de la proclamació de la República d'Islàndia. Publicat a Saó núm. 450 juliol 2019.]