Aventures i tribulacions d'una valenciana als Estats Units d'Amèrica

Lourdes Toledo, Amèrica endins. XXè Premi d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta 2018. Textures núm. 32, Edicions Bromera, Alzira, març de 2019.

· · ·

Amb el llibre que avui presentem a Alcoi, Amèrica endins, Lourdes Toledo va guanyar el XXè Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta dels Premis Ciutat d’Alzira corresponents al 2018. Tot i l’evident atractiu del títol, que sembla poar de la memorable tradició nord-americana pel ganxo mediàtic, l’obra es podria haver anomenat, amb un punt més descarnat d’ironia, amb les paraules que encapçalen aquestes línies: Aventures i tribulacions d’una valenciana als Estats Units d’Amèrica. Si Mark Twain va publicar en 1889 la cèlebre Un ianqui en la cort del rei Artús (A Connecticut Yankee in King Arthur’s Court, en la forma original), considerada la primera novel·la ucrònica, ara les tornes es giren i ens trobem una europea (mediterrània i valenciana per més senyes) viatjant al regne no gens ucrònic del far west i sud de Nord-Amèrica, carregada amb la maleta de les seues perplexitats i incerteses i acompanyada dels dos fills i el marit per treballar-hi com a professora d’espanyol durant els tres cursos que s’estenen entre 2014 i 2017.

Però a diferència de la famosa novel·la, allò que Lourdes Toledo transcriu al llarg dels 41 capítols ben comptats que conformen el llibre, no pertany en rigor al món de la ficció, sinó al del testimoniatge, al de la memòria, al del reportatge, al d’aquells territoris transfronterers (com els que l’autora travessa durant les llargues excursions pels Estats Units) que s’eixamplen entre el periodisme i la literatura més estricta. Assaig, fet i fet, o dietarisme, o llibre de viatge, autobiografia, narració, que una mica de tot trobareu per les pàgines d’Amèrica endins.

Al capdavall ens agafem a les definicions donant per descomptada la nostra acceptació dels tòpics més adobats i emmascarats per la indolència o la necessitat. Per això ens creiem viatgers quan la majoria de les vegades, i en el millor dels casos, som simples turistes, transeünts, passatgers més o menys perplexos d’una realitat inabastable. Són temps de bolets a tort i a dret (i mai millor dit ara que ja la tardor sembla que ha arribat per fi) en què les aventures es compren per peces i es poden reservar còmodament on line. Lourdes Toledo malda en aquestes pàgines, no sempre amb èxit, per sortir-se’n, dels camins massa trepitjats i les idees preconcebudes, dels paranys que en especial la societat nord-americana (que en això és model universal) tan bé sap parar als més il·lusos, feliços o despreocupats. I ho fa entre l’atracció fatal, sota els efectes de l’embruix de la fascinació, i la mirada crítica, entre la tendència al camuflatge que et permet sobreviure en un medi hostil i l’afirmació personal més rebel. En el fons el seu llibre és, més que no pas les peripècies més o menys amables o amargues a què ens convida a assistir des de la lectura, l’autèntic viatge. Tota literatura ho és, al capdavall. I és la voluntat de construir, le dur désir de durer que naix de les deus profundes de la insatisfacció, la que realment mou les cames i els motors dels cotxes i les rodes dels trens i els rems de les barques i el fragor dels avions. Més enllà de la matèria concreta de vida que no es pot rescatar, que no es pot encasellar en còmodes capítols, com qui col·lecciona souvenirs de l’experiència (és curiós que dues paraules assimilades internacionalment al viatge tinguen origen francès, turisme i souvenir, degueren ser els primers a gaudir d’unes vacances pagades), és l’esforç de posar negre sobre blanc, de veure imprès en lletra el fruit del propi viatge vital, la voluntat de transmetre-ho, el vell vici de contar i xafardejar, allò que hi compta. És ací on rau el major valor d’Amèrica endins. Situada l’aventura americana en una cruïlla vital de l’autora (amb fills adolescents, un marit del qual s’acabarà separant en el transcurs del periple americà, i la visita d’una mare septuagenària que, com aquell que diu, no havia eixit mai del poble), de vegades he tingut la sensació que és més important allò que s’intueix en el rerefons de l’escenari que l’escriptora munta i que té com a actriu principal i protagonista a ella mateixa que no pas el que efectivament s’hi diu: intuïcions mig velades, esforços i lluites amargues, passió per descobrir i conèixer, una gana infinita de saber, una curiositat a prova de bombes i una voluntat de donar sentit a una vida que potser sense l’escriptura no valdria tant.

Amèrica endins és també, en la part des del meu punt de vista més atractiva, una mirada sobre el paisatge de les immensitats naturals del país, sobretot quan és capaç de sostreure’s a tots els tòpics cinematogràfics, publicitaris i culturals que entelen la visió original de les coses. Per conèixer és imprescindible oblidar, per omplir primer hem de buidar. La paradoxa final potser consisteix en l’admiració profunda envers un país ple d’injustícies i misèries, la insistència a pintar de color rosa (o roig, o ocre) una societat profundament insana, sense que arribe a trobar-se el punt d’equilibri necessari perquè l’amor i el desafecte puguen ser comprensibles i transitables per al lector menys embadalit, més exigent en la part de poesia que tota gran prosa ha de cercar, aquella veritat última de les coses.

Amb tot, crec que no m’enganye si dic que l’aventura autèntica tot just comença ara, quan aparentment ha acabat un viatge, una part d’un viatge, i continua vida enllà pels camins difícils i apassionants de la paraula. En aquest sentit estic convençut que Lourdes Toledo creixerà, i creixerà molt, si sap fer net de les pròpies experiències, si és honesta amb les exigències de l’ofici, si fuig a temps dels cants de sirena que a tots ens criden cap als espadats de la banalitat i la pirotècnia fàcil, l’aplaudiment i l’ensabonada amb interès. Llarga vida, doncs, a l’aventura de Lourdes Toledo!

 

[València, 27 de setembre de 2019.]