Perquè creuen poder

Trobe en el cinquè cant de l’Eneida aquesta frase, «possunt, quia posse uidentur», que Miquel Dolç va traduir «poden, perquè creuen poder». Correspon a l’episodi en què Eneas organitza, per honorar la memòria del seu pare Anquises, uns jocs amb abundants trofeus: una regata, una cursa a peu, un combat pugilístic i una prova amb arc. És la confiança en les pròpies possibilitats la que fa remuntar posicions al vaixell que en la regata comanda Mnesteu, que només és superat al final per Cloant, afavorit pels déus als quals ha promès molts sacrificis si el fan vencedor. Les divinitats grecoromanes tenen aquesta gràcia realista de semblar-se completament als seus creadors humans, en virtuts tant com en vicis, com aquest de la debilitat per les adulacions i la propensió a deixar-se entabanar per corrupteles i favoritismes. El cas, però, és que no hi ha èxit o victòria, individual o col·lectiva, que no pressupose una confiança ferma en les pròpies forces per aconseguir-los, encara que en la història de Mnesteu siga la més humil d’estalviar-se l’oprobi d’arribar últim a la meta. Però en les coses d’aquest món, tot i ser indispensables, l’optimisme, la voluntat, la confiança i tota l’energia que són capaços de generar no són prou si no hi intervé el càlcul, la raó i la intel·ligència. I l’oportunitat, sotmesa sovint als capriciosos vents de l’atzar. La injusta condemna als presos i preses polítics independentistes s’ha transformat en una onada immensa de dignitat democràtica al carrer. Les Marxes per la Llibertat i la vaga general del 18 d’octubre han portat el moviment de la paràlisi i la depressió dels dos darrers anys a l’eufòria de l’acció multitudinària i col·lectiva d’aquesta setmana, que ja ha aconseguit no pocs rèdits tangibles. El primer el de la confiança en el propi poder que va posar en marxa l’ocupació de l’aeroport del Prat responent a l’efectiva crida del Tsunami Democràtic, que entre altres coses ha demostrat la inutilitat de l’actuació violenta de la policia i capgirat els plans de Grande-Marlaska i el conseller Buch i les forces combinades de Policia Nacional i Mossos d’Esquadra. Amb la retirada de la policia del carrer, un primer èxit del moviment popular, s’ha demostrat a més quina era la principal causa de la violència deixatada aquests dies: a la brutal repressió li ha eixit el tret per la culata. Els presos, ferits, mutilats, vexats i apallissats aquests dies es compten per centenars, un preu molt alt que no s’hauria pagat mai si els qui s’han omplert en va la boca de diàleg haguessen fet algun gest de distensió. Però Pedro Sánchez va anar a Barcelona a visitar un policia hospitalitzat, acompanyat de guardaespatles armats fins a les dents que es pensaven ser en un país en guerra, i va menystenir (com el seu rei el 3 d’octubre de 2017) els ferits civils i la primera autoritat de l’Estat a Catalunya, Quim Torra. I se’n va anar per la porta de darrere, entre protestes del personal sanitari i la cua entre les cames. La fermesa de la resposta popular a la sentència ha aconseguit altres èxits, a banda de despullar la retòrica buida d’un dirigent absolutament mediocre i molt made in Spain com Sánchez: la creixent solidaritat d’altres pobles de l’estat i l’eco que a Europa fa que comencen a adonar-se dels dèficits democràtics d’Espanya, de la sotsobra de la seua economia i la incompetència de la seua classe política. Al carrer, empesa principalment per les organitzacions civils i autorganitzada, la gent pot perquè creu poder mentre les institucions autonòmiques, amb un president volenterós però aïllat al capdamunt, revelen la seua impotència i els partits es veuen ara desbordats per la fermesa i potència de l’onada. El carrer possiblement sabrà cosir les voluntats disperses, les renúncies clamoroses, la falta de confiança i lideratges, la mesquinesa dels càlculs partidistes a curt termini, la impotència de les institucions segrestades, i mantenir la potència d’aquesta onada creixent que més prompte que tard trobarà el seu propòsit i la seua platja. I que els déus ens siguen favorables o que, almenys, deixen d’immiscir-se en els durs treballs dels mortals.

[Publicat a Passos el dimarts 22 d'octubre de 2019.]