Som natura i ancestres

Lluís Calvo, Ancestral. Pròleg de Vicenç Altaió. Cafè Central / Eumo Editorial, Jardins de Samarcanda #92. Vic, febrer de 2019.

· · ·

El darrer poemari de Lluís Calvo (Saragossa, 1963), Ancestral, fou escrit entre l'estiu de 2016 i la tardor de 2017. El seu assaig L'infiltrat (Estratègies d'intrusió, anonimat i resistència) és datat uns mesos després, entre gener i novembre de 2018. Els dos llibres han aparegut alhora, el febrer d'enguany, i tant si la coincidència és fruit de l'atzar com si respon a una acció deliberada (hipòtesi que sembla més plausible), els lectors no podem sinó celebrar-ho com un encert que facilita l'accés al ric univers poètic de Calvo, en expansió imparable des d'aquell ja remot Veïnatge d'hores de 1987. Venen els dos llibres precedits, a més, per l'edició a can Lleonard Muntaner de Llum a l'arsenal (2017), antologia de cent poemes seleccionats d'entre els 19 poemaris anteriors al que avui comentem. No bé havíem recuperat l'alè després d'aquella lectura, queia a les nostres mans inquietes Ancestral, i ens vam perdre a cor què vols per les seues immensitats, i encara exhausts de tants ecos i silencis fèrtils ja ens trobàvem investigant encuriosits i còmplices les profunditats geològiques de L'infiltrat. Diguem-ho curt i ras: aquests dos llibres de Lluís Calvo són un dels esdeveniments literaris més importants d'aquest 2019. I dic un i no dos perquè tot i que únics i independents, les dues obres es complementen i interpenetren, s'acoblen i ajusten, encaixen i sintonitzen, es doblen i sincronitzen de manera harmònica. I se situen totes dues en el terreny transfronterer on es dissolen les definicions genèriques i la paraula creix alliberada, reinventada, de jous, convencions i altres submises inèrcies de l'ofici de viure i escriure. Més decantat cap al discurs assagístic L'infiltrat, però sòlidament assentat en els estrats més profunds del llenguatge poètic; de construcció nítidament poètica, oberta i flexible, que permet la infiltració de l'assaig en prosa per a l'establiment d'una teoria, poètica i radical, del fet artístic en la darrera part del llibre, l'anomenada Els poders interns, en el cas d'Ancestral. D'intenció més sociològica, com un manual d'acció política per a ús tant individual com col·lectiu el primer, amb tàctiques i estratègies de resistència a les barbàries que ens sotmeten, anihilen i desnaturalitzen; com una melodia que polsa diverses tonalitats interpretada per una àmplia orquestra verbal el segon. I al centre de tots dos la font d'on brolla el cabalós riu literari de Lluís Calvo, la seua manera d'entendre i viure la vida i l'art, fosos en una unitat indissoluble i plantejats com una aventura més sensitiva que intel·lectual: la de la unió de l'home amb la naturalesa i els ancestres (de cedere, els qui han marxat abans).

53 textos componen aquesta simfonia, dividida en quatre parts: Els ossos de Sant Severí (18 poemes), Les presències (7 poemes), Ofrenes (20 poemes) i el ja citat Els poders interns, títol que complementa l'epígraf o com pintar la cripta del futur amb cent mil terabits de pigments ancestrals (8 proses i poemes). Si en L'infiltrat hi predominaven les referències al món geològic i mineral, és Ancestral una mostra del que l'autor denomina art antropològic amb constants i variadíssimes al·lusions al món botànic i animal, una font informativa suplementària però central i inesgotable per al lector més curiós i més amant de la natura. Però una obra d'aquestes dimensions, que ha sabut dibuixar amb línies poètiques perdurables els múltiples camins que menen a l'alliberament creatiu de l'home i els viatges al passat que ens portarà el futur, es resisteix tenaçment a tota reducció. Feu un petit tast del vi fort d'aquests poemes: «La natura, no pas la humanitat, / suprimirà l'avidesa», «el llenguatge ens destaca / de les bèsties / quan som capaços de callar», «abans del primer balbuceig / jo era una pedra, un gos, un arbre», «Als castrats / no ens van arrencar el sexe, / sinó la llengua», «Qui tem la mort / si viure és un ultratge?», «La contradicció / és el que resta / després de conquerir / el poema», «Les accions són / la veritable obra. / Creeu-vos, així doncs», «La poesia no és difícil, / el difícil és sobreviure / en un món que l'ha empès / a la inexistència», «l'amor és el rodamon que furta el temps», «aquell que ja no identifica / les seves badielles esdevé difunt per a ell mateix», «les flames desbocades seran més suportables / que la fredor del món que ens duu a la tomba», «Tot és mite, vers escrit en pedra, font que parla», «El poeta que idealitza és un lladre penedit», «I provenim d'enllà dels segles, / del silenci occipital dels boscos», «I com més ens apartem / de la gran fressa / més som al centre, alat, / del temps», «I la paraula que no es fa veritat […] / mereix, tan sols, la pau dels muts», «Cada poeta és fill / d'un nou dialecte», «la fosca / ve d'endins / i cal conèixer-la», «Allà on acaben els mots / s'inicia el poema». Ja sentiu la clara ebrietat?

[Publicat a Saó núm. 452, octubre de 2019.]

[Foto de Carles Mercader.]