A cal barber

Morad ja fa molts anys que viu al barri i que va muntar la seua barberia prop del mercat. Que li posés el nom del poeta andalusí més famós de València, ar-Russafí, me’n va facilitar l’elecció, l’oportunitat de la qual va confirmar la solvència humana i professional del barber. De seguida m’hi vaig presentar amb un poema emmarcat del poeta traduït al valencià, ‘Nostàlgia de València’. Morad és algerià d’origen amazic, llengua que va aprendre de l’àvia però que ha anat abandonant en favor de l’àrab, que és la que transmet als fills i la que parla amb connacionals i correligionaris. Una simple i econòmica màquina de tallar cabells hauria satisfet les minvades necessitats que tinc de perruqueria, però soc d’una època en què aquests espais encara eren fòrums d’animades tertúlies, un agradable parèntesi amenitzat per les veus de la ràdio, entre vapors de colònies i locions, escumes, xampús i massatges. A més, confiar-se a les mans d’algú que manega la navalla tan a prop del teu coll és més que un acte de fe o una decisió important: una qüestió de vida o mort. Morad, doncs, si bé no és aquell barber filòsof que em tallava els cabells de jove al carrer de Sant Joan d’Alcoi, el primer que em va parlar de Kant i Spinoza, Nietzsche o Sartre i tants altres, hi comparteix la discreció i el sentit de l’humor imprescindibles de l’ofici. Els tòpics que més compartim tots dos són el polític (amb preferència aquests anys per la primavera àrab i la revolta catalana) i el futbolístic. Morad és hereu de la passió algeriana pel futbol i camusià potser sense saber-ho. Prefereix l’elegància heroica del joc net que admira en el Barça a la grandiloqüència desmanegada i l’empenta obsessiva del Madrid, que a més sap identificar amb un poder al qual ell és al·lèrgic per històrica naturalesa. Quan ahir vaig entrar-hi hi havia dos clients davant de mi, l’un ja en mans de Morad, l’altre esperant torn. El bon dia o bona vesprada amb què invariablement m’adrece al barber i a la concurrència és un termòmetre fidelíssim de l’oratge ambiental. Els silencis hi són sovint una barreja estranya d’hostilitat i mala educació. Comencem bé, solc dir-me en aquestes ocasions.
El barber ja ha acabat amb el que seia davant l’espill, i mentre aquest s’alça i s’endreça, ignore a sant de què, potser picant l’ham que li ha posat Morad mig en broma per encetar la sofrida recurrència dels llocs comuns, fa confessió de fe: «Yo soy del Real Madrid». Li falta temps al que espera per dir que ell és de l’Atlético de Madrid, colchonero, redunda per subratllar el to castís. I quan ja la cosa sembla que anirà de veure qui la té més grossa, que si el Reial és el millor equip del món, que si l’Atleti sempre li les fa passar magres, afegeix el segon a manera d’armistici: «Del Atleti, pero de Franco». I per demostrar-ho es trau el mòbil de la butxaca amb la bandera espanyola adornada per l’aguilot. És el meu torn. I mentre m’assec, Morad es declara seguidor del Vila-real (per emprenyar els altres dos, perquè és la primera vegada que li ho sent dir) i rebla amb un discret colp de colze: «¿Y tú no eres del Barça?». La meua sordera d’audiòfons té l’avantatge que és discrecional i si te’ls lleves pots abandonar aquest món quan s’ompli de soroll estúpid, o per raons de seguretat, per evitar alguna tisorada traïdora. «Fes-me un guardiola, Morad, que açò està posant-se lleig», li faig tancant l’ull mentre me’ls lleve (i ell sap així que m’ha de deixar el cap com una bola de billar quasi). Mentre el frente nacional improvisat a ar-Russafí continua amb la seua peroració descordada, jo pense, en les profunditats d’un silenci angelical, en l’absurda pretensió de penalitzar l’exaltació del franquisme i el perill de victimitzar aquest feixisme sociològic. No sé per què em venen al cap excavadores, martells, perforadores, bigues de ferro, formigoneres, claus angleses… I aquests versos del poeta: «Com amnistiats d’un exili us crec, / que relatareu, quan hi arribeu, / les penes d’un nostàlgic que pateix».

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 21 de febrer de 2020.]