El peix es mossega la cua

És un fet obvi que en una situació de minorització lingüística –retracció en els usos públics i privats d’una llengua en un determinat espai– hi tenen molt a veure allò que els sociòlegs del llenguatge denominen actituds lingüístiques. Causa i alhora efecte d’un procés de substitució lingüística, aquestes actituds responen a una manera de veure i viure el fet lingüístic (i tot el que s’hi relaciona) dels parlants i tendeixen a afavorir l’extensió de la llengua hegemònica a costa de la minoritzada. Per naturalitzar actituds com la deserció o renúncia a la pròpia llengua en tot de situacions, cal que els parlants interioritzen idees com ara l’estatus que correspondria a cada llengua i que les assimilen a valors com modern/antic, bonic/lleig, útil/inútil, bona/mala educació. No cal dir que la llengua recessiva és associada sempre als pols negatius d’aquests i altres doblets enganyosos. És així com s’explica que entre els parlants minoritzats hi predominen actituds com la d’usar la pròpia llengua només en cercles propers cada vegada més restringits, o que hom considere de ‘mala educació’ fer-la servir amb desconeguts (o amb coneguts que l’entenen però no la parlen). El peix es mossega la cua, una vegada més. Sense canvis en la consciència i actituds dels parlants des del respecte a les diferències, la igualtat en els drets lingüístics i la necessitat de la cohesió i integració social en la llengua pròpia i comuna (o que aspira a ser-ho), no és possible revertir la substitució de la llengua recessiva. Entre més coses, òbviament, però necessàriament des d’un canvi majoritari de paradigma en les idees i actituds lingüístiques dels parlants. Per exemple en el ‘costum’ de parlar sempre en castellà a ‘forasters’, ‘estrangers’, ‘xurros’ o ‘castellans’ (o qualssevol altres títols discriminatoris), encara que visquen ací des de fa anys o hi hagen nascut, encara que sapiguem que no tenen el castellà com a llengua pròpia, encara que caiguem en el ridícul d’haver de parlar fort i a espaiet com si els nostres interlocutors fossen sords o babaus o ambdues coses i que acaben no entenent ni un borrall del que estem intentant-los dir. La bona educació, al marge de prejudicis interessats de dominació lingüística, sociocultural i política, recomanaria precisament parlar la llengua pròpia en aquests casos per tal d’afavorir-ne l’aprenentatge, afluixar resistències, ofrenant el tresor més preuat, les paraules, l’idioma amb què vivim, la llengua que al capdavall som. Altrament estem, potser sense saber-ho, marcant límits i distàncies, discriminant per aspectes, suposicions, hipòtesis i altres infundats prejudicis més o menys etnicistes. No hi ha major reconeixement de l’altre que parlar-hi naturalment en la pròpia llengua per regalar-li la clau que obri els panys de la casa de la llengua i la cultura que ens fa persones i ens fa iguals. Això és el que l’alcaldessa de Vic Anna Erra va intentar explicar ahir al parlament de Catalunya i que va desfermar l’enèsim escàndol, ple de calculada sobreactuació, a tort i a dret. Si hagués recomanat parlar sempre en espanyol a persones que per l’aspecte semblen turistes o estrangeres per tal de preservar l’ús i vitalitat d’aquest idioma i facilitar-ne l’aprenentatge ningú no s’hauria sentit ofès perquè això és el que passa en el cent per cent dels casos i, per tant, és vist com a natural. Pel que es veu en els escarafalls que alguns fan –errors de comunicació a banda, oportunament aclarits per l’alcaldessa–, el problema continua sent la ideologia que promou actituds de subordinació envers els parlants i les llengües no espanyoles. En el fons consideren que el castellà és llengua universal, necessària, bella, útil i tota la pesca, mentre que el català (i les altres) és particular, prescindible, rude, inútil i tot això. El peix continua mossegant-se la cua. I els qui esperen cruspir-se’l aplaudeixen encantats i movent escàndol.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 14 de febrer de 2020.]