¿Quan acabarem de caure massivament de la figuera dels mites de la
transició i de la construcció harmònica d'una democràcia modèlica
i un estat del benestar triomfal sota l'ègida de la sacrosanta
constitució i el vaixell insígnia d'un rei que regna però no
governa –i s'embutxaca comissions milionàries, com tants altres
amos i amets del corral, a l'alçada del càrrec, títols i drets
hereditaris? ¿Hi ha encara algú que, honestament, puga defensar la
continuïtat d'un estat que ha fet de la corrupció norma i
substància adhesiva per al manteniment de la unitat a major glòria
de la minoria que se'n beneficia i per a desgràcia de la majoria
pencaire? ¿És un babau o un còmplice de la podridura, un xuclòcter
encobert o servidor ben pagat, qui predica encara la reforma del
règim des de dins sense haver de trencar un plat ni tallar un pèl
corrupte ni fer neteja de res ni a fons? Què ha de passar, ens
preguntem, perquè el que ens sembla obvi a alguns siga de domini
públic i allà faça de la necessitat virtut i inspire
col·lectivament les mesures oportunes? Si ja fa dècades que la
careta del règim, gràcies als sàtrapes incompetents (però molt competents defensant privilegis espuris) que la governen en
alternança per deixar intacte l'intocable, va caure per mostrar
l'autèntic rostre, ¿com és que l'únic canvi és anunciat per
heralds de sabres i medalles i xerric de portes giratòries com una
involució a les zones més fosques de la protodemocràcia? Però
encara hi ha qui esgrimirà que la corrupció no és patrimoni de
ningú, que creix arreu, com si no hi hagués organismes
internacionals que en mesuren la gravetat i que solen situar Espanya
en molt mal lloc i com si servís de res agafar-se al consol babau
dels patiments generalitzats.
Ens
fem aquestes preguntes (no tan) ingènues, conscients que el que
veiem o ens és mostrat amb càlcul de comptagotes, no és més que
la punta de l'iceberg. Mirem al nostre voltant i ens fa l'efecte que
malgrat la insostenible descomposició d'un estat que sempre balla a
la corda fluixa, no solament no passa res sinó que la substància
adhesiva continua funcionant de meravella i que el nombre de
patriotes que s'empassen a gust les mentides repetides
vint-i-quatre hores al dia i la política de bombo i platerets
augmenta de manera exponencial, al ritme de les tristes estanqueres de la
submissió que pengen als balcons. Ara hi ha el rei emèrit (emèrit:
quina amarga ironia!) preparant el seu exili de luxe i luxúria a la
República Dominicana. És l'esperpent d'un monarca hereu d'una
dictadura que es refugia en una república per salvar la pell i la
corona que ara porta el fill, un tipus antipàtic que viu d'esquena
als pobles contra els quals regna ben amistançat amb una dreta
casposa que, en connivència amb el PSOE, passa el corró majoritari
damunt qualsevol intent d'investigació i aplicació de les lleis
d'un estat de dret.
Però
potser tot això que veiem no és més que un miratge induït enmig
d'un joc d'incertes ombres, el parany perquè quedem atrapats en
noves normalitats impossibles. Quina vella normalitat és tenir
encara presos, exiliats i represaliats polítics? Quina vella
normalitat és no anul·lar la sentència d'un judici muntat sobre
mentides de gent com el destituït (sense conseqüències penals ni
efectes de cap tipus) Pérez de los Cobos? Quina normalitat és
privar-los de llibertat i reparació? Quina normalitat és deixar
impunes les pallisses massives de ciutadans pacífics de l'1
d'octubre?
Potser
en els substrats profunds de la societat hi ha moviments de plaques
tectòniques invisibles que un dia faran sotsobrar l'estructura
superficial que tan poderosa ens sembla encara. Les societats es
mouen per l'impuls de les necessitats, els interessos, la consciència
i la voluntat. Del fatalisme del no hi ha res a fer, encara
hegemònic, hem d'avançar cap a la confiança que només les lluites
organitzades, solidàries i compartides donen alguna opció per
enfrontar el discurs trampós del tot va bé, del n'eixirem més
forts i de la unitat de destí en la submissió d'aquells a qui,
arrapats a interessos mesquins, poc els importa la corrupció
sistèmica com a símptoma del mal més profund de la injustícia i
la vulneració de drets i llibertats. I d'aquests mals endèmics
plora i plorarà la criatura.
[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 12 de juny de 2020.]
Avanzar desde el no se puede hacer nada. O desde el no sabemos que hacer. Actuamos como si el enemigo fuera irreconocible o no fuera tan malo. Afectos a los cuentos de hadas (el estado del bienestar, la transición modélica, la corona, no la del virus, que también, como institución inevitable, la unidad de España...), con el brazo retorcido, a ver si, al no rendirnos, somos capaces de remover esas placas tectónicas que no vemos, pero haberlas ahílas y se mueven libres, pero despacio.
ResponEliminaDe moment, el millor que crec que podem fer és continuar ballant i botant, xafant amb força el terra, a veure si les plaques tectòniques envegen el nostre moviment i ens tiren una maneta per acabar amb els virus de la corona i tota la merda que ha anat acumulant-se a base de molts contes de fades i moltes històries falsejades.
ResponElimina