dijous, 4 de juny de 2020

A la recerca de més llum


Ricard Ripoll, El món s’acaba demà. XXXVII Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez - Ciutat d’Alcoi. Pròleg de Jaume C. Pons Alorda i epíleg de Begonya Mezquita. Edicions del Buc, Poesia núm. 19/Pruna Llibres. La Pobla de Farnals, febrer de 2020.

· · ·

En el meu quadern de notes trobe aquest vers, com una fulla despresa d’un arbre que no sé en quin jardí, en quin espessorall o en quina illa es troba: «res no pot existir abans de ser escrit». Ricard Ripoll (Sueca, 1959) és un animal literari que lluita contra la literatura amb les armes de la poesia. Contra la literatura com a institució, asèpsia, adotzenament, castració o poder, contra la raó que s’avorreix i que avorreix el cos, que és sempre desig i força desbocada, amor que «sempre és ara», «cavall cap a la fosca» (B. Porcel) o «gos amb lladruc de foc i crinera de nit» (A. Bartra). Res no pot existir si no és escrit abans, tal és la reformulació de tota gènesi, tal és la fe sense déus del navegant d’aquest vaixell ebri (A. Rimbaud). Perquè si la literatura és la malaltia, el mot, el poema, és l’antibiòtic (Antibiòtic. Aforismes per a un temps de crisi, HakaBooks.com e-ditions, 2013). Escriptura genesíaca que enfonsa les arrels en l’oralitat, en els cants (molt especialment en Els Cants de Maldoror de Lautréamont que l’autor va traduir magistralment per a March Editor en 2005), en els recitatius, en les psalmòdies profètiques, en les cerimònies dels oracles i endevins, a colps de versos que són música per a tots els sentits possibles.
Les arrels de Ricard Ripoll són les d’un arbre que camina (com el de Joan Vinyoli, com el d’Antoni Clapés) seguint les empremtes de l’OULIPO (Ouvroir de Littérature Potentielle), dels surrealistes orientats pel far de Rimbaud i els simbolistes, dels avantguardistes explícits i implícits, de Josep V. Foix o Joan Brossa, de Salvat-Papasseit i Hac Mor, de Vicenç Altaió i Víctor Sunyol… i totes les subversions que encara cremen en forma d’incendi o en el redol del braser, o que són només escalfor de caliu esperant els vents propicis que alçaran les flames. La poesia de Ripoll és un diàleg sostingut especialment amb Agustí Bartra, que el poeta considera el cim més alt de la nostra poesia, font permanent d’al·lusions, motius, títols i homenatges, que el poeta escampa ací i allà com fites d’un camí esborradís que es va fent a cada passa. Ricard Ripoll és un arbre a la recerca de la llum que irradia el nomadisme, el viatge dels desposseïts que ho tenen tot perquè no volen «conèixer el desig de territori / la voluntat de poder / de tanca / de propietat» (al meu parer el poema «Teoria del nòmada» es pot comptar entre les peces magistrals de la poesia contemporània). L’obra de Ricard Ripoll és en ella mateixa un bosc frondós, un gran món on perdre’s que va iniciar-se amb Engrunes d’estels irats (1986) i De l’abrupte fins al cos (1987) i que ha anat creixent després amb Els encontres fortuïts (2001), La memòria dels mots (2003), El cant de Salvador (2007), Les flors àrtiques (2007) o La causa dels exilis (2015), entre d’altres poemaris. També ha escrit sobre teoria literària (L’écriture fragmentaire. Théories et pratiques, 2005, o Stratégies de l’illisible, 2006), la novel·la L’espai dels impossibles (2005) i traduccions, a més del ja citat Lautrémont, d’obres de Robert Desnos, Anne Garréta, Andreï Makine o Victor Segalen.
La forma, diu l’autor en una altra fulla aforística memorablement compartida amb tot d’escriptors, determina el contingut. Seguint aquest principi, més la tècnica oulipiana de la trava o obligació formal en la persecució d’una obra (i executada fil per randa en el cas d’Antibiòtic), Ricard Ripoll ha construït mil·limètricament el seu llibre per encabir-hi un fluid verbal expansiu, que es desborda tothora i creix com una «escuma noctàmbula». I com que El món s’acaba demà, perquè «és ja antic i volem un món nou», o «per fugir a les illes on descansa el secret», o potser perquè «l’amor sempre és ara», el llibre comença amb una Gènesi («D’entrada cal navegar cap a la claror»), segueix amb I La presa dels espessoralls, amb tres llargs poemes, «Cavalls d’escuma noctàmbula» (decasíl·labs blancs sense puntuació), «A mar» (alexandrins rimats AA BB…) i «A l’illa dels darrers mots» (quartets d’alexandrins de rima ABAB també sense puntuació), Primer recitatiu apocalíptic amb el poema en prosa «Esdevenir gos amb lladruc de foc i crinera de nit»; II La línia de l’horitzó, que inclou l’extensíssim poema «Espiral(s)», d’estrofes de quatre versos alexandrins AABB; Segon recitatiu apocalíptic, amb «Les balmes oblidades», un altre poema en prosa; III Les còpules llampegants, amb dos poemes en vers lliure, «Tot és apocalipsi» i el ja citat «Teoria del nòmada» i acaba amb el Tercer recitatiu apocalíptic, la prosa d’«El somni del Bòsfor», que conté la clau o índex de tot el llibre. La profusió de cites i els jocs de citació i referència literaris guien el lector en el sentit de molts dels títols de les parts constitutives del llibre i moltes de les idees que s’hi escampen. A les antípodes de la poesia denominada de «l’experiència», Ripoll viu la poesia com una experiència en ella mateixa, una aventura genesíaca (ja ho hem dit) fundada en els principis de l’«autoficció», aquells territoris en penombra constituïts com a fils narratius que s’expandeixen i concentren en successius impactes de llum, fulguren, s’apaguen, desapareixen, remunten l’oblit, suggereixen, irrompen com ecos, estronquen certeses, obrin camps infinits a la mirada. Sentències encadenades, microcosmos de filosofies eternes, veus fragmentàries que es multipliquen amb la tenacitat essencial de la vida, cal esperar que la magnífica avinentesa d’El món s’acaba demà òbriga per fi les portes de la percepció envers un poeta i una poesia escassament coneguda encara. I molt abans que tinga lloc el sentit escatològic de les seues revelacions.

[Publicat a Saó núm. 458 d'abril-maig 2020.]


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada