No hi ha dubte que Joan Baldoví és el diputat valencià més conegut a dins i fora del país i un dels qui més simpaties desperta, sobretot entre gent d'esquerres i nacionalista. Mai potser el País Valencià havia tingut millor ambaixador a Madrid. S'ho guanya a pols, és clar, a base d'un treball tenaç i majorment invisible que aprofita bé l'altaveu mediàtic del Congrés espanyol per llançar el seu missatge de diàleg i moderació, hereu com és del trellat ancestral de la gent de la terra. La fermesa en la defensa de raons i propostes la combina bé amb l'elegància i suavitat de les formes, fins quan bonega els feixistes amb la severitat d'un mestre d'escola que no perd mai l'oremus ni cedeix al foc de la indignació. Santa i sàvia paciència la d'ell en un parlament ple de papagais a sou de la banalitat més acomodatícia! Una imatge sintetitza bé la doble arrel del seu discurs: camises de tall impecable arromangades a tocar de colze, elegància de qui es guanya el pa al tall cada dia. La seua oratòria, afinada amb les melodies inconfusibles de Sueca i la Ribera, està al servei d'una pedagogia que li ve d'ofici i vocació. I malgrat la imatge de bon jan que l'acompanya, Baldoví, fill dels arrossars, també té a mà la corbella de la invectiva per si cal usar-la. Altrament a la Villa y Corte ja se l'haurien menjat amb creïlletes i enviat de retorn a casa amb un dels rètols que més els agrada encolomar penjat al coll: "Paleto". Amb tot, ningú no és immune als equilibris i funambulismes que s'han de fer per caminar damunt la corda tensa dels partits i no caure un bac. Com li ha passat a Baldoví amb el tema de la reciprocitat.
Amb la seua proposta el diputat ha mostrat els mateixos titubejos, resistències i reticències que el seu partit practica des de fa anys davant la creixent demanda d'una reciprocitat efectiva entre els mitjans de comunicació en català (expressió que ja es cuidarà molt d'usar el nostre diputat i que l'obliga, com a la resta dels seus companys de partit, a tot de contorsions verbals). Acostumen d'adornar-ho amb problemes tècnics i enigmàtics càlculs d'oportunitat per no perdre el crèdit valencianista de què encara disposen, però el cert és que Més-Compromís no ha mogut un dit efectiu per la reciprocitat en un govern que pot determinar quan vol. No sé en quin lloc amaguen la maquineta que controla els nivells de popularitat i tendència de vot ni com funciona, però potser està espatlada i tergiversa les dades que proporciona. El cas és que demanar, com ha fet Baldoví amb la boca xicoteta de les millors intencions federalistes, la mútua recepció de les televisions autonòmiques de tot l'estat és una manera de fugir d'estudi, d'aigualir la justa demanda de la reciprocitat. El discurs bonista que el coneixement de llengües és molt bo per a la salut mental de la ciutadania podria estar justificat fa quaranta anys, però al País Valencià el que necessitem no és poder veure teles autonòmiques en castellà (de la Rioja, d'Extremadura o Castella la Vella, si és que en tenen), que de mitjans en castellà ja n'hi ha per donar i vendre. Si allà volen aprendre idiomes ja saben el que han de fer. No, el que reclamem és un dret tan elemental com poder compartir les que ja tenim i tindrem en la pròpia llengua al País Valencià, Catalunya, les Illes Balears i Andorra. Perquè amollada la llebre del projecte de llei de l'audiovisual, que menysprea amb nocturnitat i traïdoria les altres llengües de l'estat, la proposta de Més-Compromís és una insultant presa de pèl. El que l'elegància i el trellat de Baldoví guanyen i eixamplen per un costat se'n va per l'aigüera de l'altre amb les tebieses i funambulismes d'una formació que en cada bugada perd un llençol de credibilitat en la defensa dels nostres interessos. On es pensen els líders del partit que es troben els vots per créixer? Com es pensen que els valencians eixamplarem els nostres mercats i assegurarem el nostre futur, que és també el de la nostra llengua i cultura compartides? De tant mirar on bufa el ponent els veig molt afectats del mal polític anomenat torticoli. La gimnàstica és teràpia fàcil i saludable: cal moure el cap en totes direccions per veure la realitat completa, alçar-lo cap al nord, girar-lo cap a l'est i també cap a dins. Perquè ja no ens queden molts pèls ni molts llençols i arriba una hora en què a la botella hi ha més aigua que vi, benvolgut Baldoví.
[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 1 d'octubre de 2021.]
Estupendo el teu Baldoví, Manel. Una abraçada
ResponElimina