Amb aquest títol es presentava el passat dimarts al Teatre Auditori de Catarroja, en el 7è Cicle de Poesia que organitza el poeta Ramon Guillem, un espectacle amb textos de Bernardo Atxaga i música de Jabier Muguruza protagonitzat pels dos artistes bascos. Relats breus, idonis per ser llegits en veu alta d'una tirada, amb poemes que s'hi insereixen i passatges on es concentra tot l'humor i la ironia característics de l'autor d'Asteasu, diàlegs i pensaments. L'acordió i un parell de cançons interpretades a capela per Muguruza sobre sengles poemes del seu company contrapunten i eixamplen la lectura per meravellosos espais sonors. El llibre-disc, en èuscar, fou editat en 2012 i l'any següent se'n va fer una edició en castellà. Amb un peu en el Zola de la faula Le paradis des chats i un altre en el famós i xarraire gat de Cheshire d'Alícia en terra de meravelles, l'espectacle transcorre entreteixit per fils de seda, ferms i suaus, amb una cadència harmoniosa que sumeix el públic en la mateixa i reflexiva indolència en què viuen els gats d'Atxaga i que convida tàcitament a reservar els més que merescuts aplaudiments per al final, sense interrupcions que en trencarien l'amable atmosfera. L'autor d'Obabakoak, la novel·la que el va fer popular, té molts altres peus i vides literàries, és clar, de la mateixa manera com Muguruza també sap tocar meravellosament bé moltes tecles musicals. A fi de comptes entre allò estrictament personal, amb un to més o menys marcat de confidència, i el que és necessàriament col·lectiu i universal, viu la literatura, la poesia, de vegades sota la forma del relat. ¿I el paradís, que es remunta als mites fundacionals de tantes bíblies, i del qual, per raons poc convincents al remat i malèvolament exemplars i dissuasives en algun cas (contra la fatídica mania humana de fer-se preguntes per conèixer més i continuar caminar) vam ser expulsats? Des de la cosa bíblica Atxaga es fa les preguntes prohibides situant l'acció del primer relat en el santuari d'Arantzazu –que per cert dona nom a unes 65.000 dones d'arreu del món–, enmig d'un magnífic àpat que fa dir a Eulogio, el capellà, a preguntes d'una devota, que el paradís és allà mateix, en aquell estat d'indolència que acompanya la satisfacció plena dels sentits. Si no ens deixem engavanyar per les grans paraules ni les falses expectatives, que tants patiments han portat i porten, efectivament, no deu haver-hi més paradís (a banda dels perduts, com és notori) que aquest ara i ací que evoca la desvagada indolència dels gats. De fet, la indolència o absència de dolor deu ser l'únic paradís possible i inestable, i sovint es corporifica en aquests relats en el narrador que jau tranquil·lament en el seu llit pensant, deixant que la pedra dels records vaja eixamplant els cercles sobre l'estany quiet de la vida que es mira. Però la vida humana és al capdavall dolor i desmemòria, malgrat els gats i els capellans panxacontents, i de vegades els cercles sobre l'estany es retrotrauen cap al centre on ha caigut la pedra, com li passa a Beatriz (un altre colp d'ull al pare Dante del paradís cristià), dona en altre temps memoriosa, d'una precisió infal·lible per als noms, que va perdent llençols de records en el camí cap a la bugada final, en una història plena de tendresa en què Atxaga poetitza la cruel tragèdia de l'oblit. El paradís, sí, potser és ni més ni menys que l'absència de dolor. El mateix que, en el primer hivern fora de l'edèn, fa emmalaltir el tel·lúric Adam i l'obliga a pronunciar per primera vegada les paraules amor, por i mort davant la sorpresa d'Eva. Però la mort encara li és llunyana, perquè Adam només és víctima d'una primera i corrent malaltia sense més conseqüències. I així, al cap de molts anys d'una vida plena, el primer home arriba a aquesta conclusió: "Saps, Eva? La pèrdua del paradís no fou en realitat cap desgràcia. Malgrat els treballs, malgrat allò del pobre Abel i tots els altres conflictes, hem conegut l'únic que, noblement parlant, pot dir-se'n vida". La vida humana, sempre buscant-se en els ulls i els moviments d'un gat o en els secrets d'un arbre ple de fruits, la vida que es rebalsa en la música de les paraules i les paraules de la música un vespre a Catarroja, per exemple, gràcies a les quatre mans i els quatre peus de dos artistes bascos. La vida, sí, aquest aprenentatge constant de la intempèrie, a la part de fora de tots els paradisos.
[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 17 de juny de 2022.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada