Per commemorar els 40 anys de l'Estatut, la Generalitat ha desempolsegat el vell lema fer país en la forma de gerundi tan apreciada pels anglòfons (lifting, running, footing...), que li confereix vigència i el fa marxós i jovial. Feia 40 anys precisament que la fórmula dormia en un bagul oblidat del Palau embolicada en la vella senyera històrica, abans de la suplantació blava i coronada. I mira, encara que l'observaves amb la deguda suspicàcia i et preguntaves què devien estar tramant ara, l'eslògan despertava simpaties, qui sap si per efecte de l'enyorança o dels residus d'esperança que encara guardes en alguna butxaca. Fer país era, és, el treball més urgent a què ens havíem dedicat, a què ens hem dedicat històricament de nord a sud i d'est a oest del país, i viceverses, en aquest país de països, el País Valencià, els Països Catalans. I amb especial tossudesa i més o menys èxit des de finals del franquisme. Fer país és o era la clau que havia d'obrir tots els panys, l'abracadabra que no necessitava explicacions perquè ja ho deia tot a força de no significar res, com totes les grans paraules. Qui va inventar aquest principi màgic que tant val per a l'independentisme més decidit com per a autonomismes tocatardans? Alguns l'identifiquen com a brou produït a les bodegues de Jordi Pujol, però deu tractar-se de la vella dèria de nomenar herois i pares de la pàtria. Muntar una llibreria, escriure versos, fer excursionisme, compondre cançons, impartir classes o fer pintades, tot era fer país, tot tenia com a finalitat augmentar el grau de consciència nacional i enfrontar una realitat adversa per transformar-la. Calia, cal fer país, sempre i a tot arreu. La fórmula, almenys al País Valencià, va decaure en el moment que, recuperades institucions, arriades certes banderes i defenestrats alguns personatges incòmodes i aprovat, ara fa 40 anys, l'Estatut, la van entaforar al fons del bagul d'on ara la n'han treta a passejar per a les celebracions. Brandat pels actuals inquilins de la Generalitat, que de vegades cedeixen a la temptació de subratllar certs simbolismes per veure de pescar en el mercat procel·lós del vot, i acompanyat de les oportunes barres i colors, l'eslògan no podia enganyar ningú. És curiós que hagen triat un moment tan oportú per fer-ho. O tan inoportú. Fracassat el principal objectiu del Govern, que aspirava a substituir l'actual (i espoliador) sistema de finançament autonòmic per un altre de més endreçadet i presentable, quins èxits pot exhibir quan per l'horitzó ja repiquen els tabals electorals? L'adhesió increbantable al Gobierno més d'esquerres de la història i l'inveterat vici d'ofrenar glòries a Espanya barata res, com acaben de confirmar les xifres d'execució pressupostària, que deixa el País Valencià (42%), juntament amb Catalunya (39%), a la cua de l'estat, desdiu per la via dels fets la pretensió d'estar fent país que es proclama, perquè un país sense diners ni manera d'administrar els propis recursos no és un país sinó una colònia. Fent país? Ximo Puig ho va deixar claret del tot, no sé què ens havíem pensat, perquè el país a què al·ludeix l'eslògan tan astutament segrestat i descafeïnat, no és altre que una "Espanya d'Espanyes més justa i integradora amb les diversitats" (com acabem de veure amb els pressupostos, els atacs reiterats a la llengua i l'abandó de les infraestructures). L'Estatut, va dir el President, és la garantia contra els centralismes (a banda de l'obvi de Madrid, a quin altre o altres es devia referir l'home?) perquè «la veu valenciana és la veu que dialoga, acorda i proposa», que «no crida, no crispa, no polaritza». Un diàleg i unes propostes certament interessants, llàstima que no hi ha qui escolte a l'altra banda ni qui alce la veu amb prou força per fer-se respectar. El còctel, tan aigualit, mescla ingredients incompatibles i per això al capdavall resulta un frau indigest, perquè fer país afermant la Comunitat és com pretendre arribar a Roma passant per Ciutat del Cap, i perquè la sonsònia del "tots a una veu" no adorm ja ni els nadons. La dreta-dreta, amb els seus expresidents convictes, investigats o sospitosos, Zaplana, Olivas, Camps i Fabra, i els seus partits PP, C's i Vox, es va desmarcar de la commemoració. No és que siguen tan ases de pensar que això de fer país es referia al valencià, no, ni que no estiguen d'acord amb el marc nacional exaltat pel President (substituint-ne en tot cas el plural austriacista Espanyes per l'Espanya una, gran i lliure dels borbons franquistes), sinó que són creients fervorosos del principi que diu que a l'enemic ni aigua. La representació, a falta de projecte nacional per al país dels valencians, més enllà de demanar almoina educadament i per la via reglamentària, exigia, al costat de les flors i violes per a l'Estatut, aquesta rigidesa, aquesta indignació tan castellana, de la vella dreta. Res més.
[Publiucat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 3 de juny de 2022.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada