No és una bona notícia la dimissió de Mónica Oltra. No fou una bona notícia la seua imputació, el rebombori i la polseguera que gràcies a les maganxes i pressions de la caverna han consumat la seua mort política (de moment, recordeu el mite de l'au fènix). Però no ens enganyem: al final la gran dama de la política valenciana ha estat víctima del mateix sistema que, sobre la base del mal menor i el possibilisme que el seu partit (o les successives sigles en què ha anat transformant-se la seua opció política) ha practicat incansablement i invariablement des de la denominada transició, ha contribuït poc o molt a apuntalar. Li tenien ganes, perquè des del seu escó i amb les seues samarretes, trempant com ningú les armes de la dialèctica i desplegant una passió més aviat rara en un terreny ple d'homes previsiblement avorrits i dones florer, va contribuir com ningú a la caiguda del govern corrupte del PP i al canvi de cicle polític, un canvi de cicle que, com hem vist amb reiterada persistència, deixa intactes els privilegis dels de sempre i el cadàver insepult del franquisme, avui més viu que mai. Ni el govern valencià ni el govern amic de Madrid no han gosat ni pogut transformar tot això que ha acabat enfonsant-la. Després del numeret d'autobombo de la festa de Compromís de fa quatre dies, Mónica Oltra ha caigut amb estrèpit, abandonada per tots, en mostra especialment dolorosa de la misèria de la política, que no coneix amics, només socis temporals lligats pels interessos, com els mals matrimonis. I si és veritat que la política és l'art del possible, no ho és menys que si no canvies el sistema (quan ets a dalt, quan pots), el sistema acaba canviant-te a tu, o engolint-te, o destruint-te. Mónica Oltra és sense dubte víctima d'una injustícia, dels vicis enquistats d'una magistratura que ja va cobrar el seu tribut major de sang en la repressió desfermada contra la revolució democràtica de Catalunya. Llavors, ja ben aposentada en les poltrones del poder i probablement marejada pels insistents cants de sirena que l'atreien a l'abisme i les flors i violes dels qui l'adoraven al crit de "guapa!" cada volta que obria la boca, va intentar augmentar la seua influència per l'únic lloc per on no es pot créixer al País Valencià sinó a risc de perdre l'oremus polític. Fou llavors el moment de la Mónica Oltra del folklore carrincló i el fallerisme militant, de la benedicció de la diglòssia, la mateixa que ens subordina com a poble, com a patrimoni cultural, el moment de mantenir l'accent del nom vinclat cap a la dreta i marcar distàncies amb l'única revolta capaç de transformar les coses des de la base, com resa el vell himne comunista, la del poble de Catalunya i els moviments transformadors, el moment del menyspreu al dolor aliè provocat per la repressió i l'exili. Volent-se fer perdonar per la mateixa dreta que ara ha mogut la seua crucifixió, Oltra va perdre l'oportunitat d'esdevenir la Vicepresidenta del que més viu té el País Valencià. No, no és una bona notícia la defenestració d'Oltra. Segurament Compromís no interpretarà la sacsejada com el fracàs de la presumpta equidistància entre projectes nacionals antagònics i en favor d'una justícia social que mai no acaba d'arribar i passarà pàgina amb el relleu glamurós ja convertit en eco. Però la dimissió d'Oltra simbolitza amargament l'error de perspectiva i les contradiccions i límits de l'espanyolisme progre d'arrel valenciana, el que fa mans i mànigues per navegar entre dues aigües i acaba escorant-se sempre cap a la banda d'estribord. Al capdavall Mónica Oltra ha estat immolada en nom de l'aritmètica partidista i dels interessos electorals del PSOE i l'esquerra espanyola, delerosos ambdós per amollar llast i incapaços d'extirpar de soca-rel la injustícia d'una política segrestada per l'aparell franquista de l'estat que el PSOE i els seus aliats amanyaguen i blinden. Amb la més bona de les voluntats, això sí, i en nom d'un mal no tan menor i que s'eternitza.
[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 24 de juny de 2022.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada