En l'adeu a Antoni Ferrer

Va arribar a la terra de la poesia des d'una galàxia remota, completament desconeguda per a tots nosaltres encara que la cançó que entonava ens resultava estranyament familiar. En aquella València de finals dels setanta i primers vuitanta, la veu d'Antoni Ferrer era, efectivament, la d'un extraterrestre, la d'un vagabund del firmament, la d'algú que componia els seus poemes amb les mans a les butxaques i l'aparent facilitat amb què es xiula una melodia. ¿Qui era aquell foraster que entrava al saloon en senyal de pau i humilitat i sense pretendre-ho gens empetitia el presumpte valor d'alguns fatxendes que, recolzats a la barra, exhibien la seua mercaderia de paper mentre s'ajustaven la cartutxera? Però molts altres, tal vegada la majoria, vam adonar-nos prompte que aquell poeta de l'Alcúdia de Crespins, un poble perdut en les profunditats del rerepaís de la Costera, fill de la crua postguerra i llogater d'una vida oculta (com ho és la de tots al capdavall), era portador de la bona nova que expressaven amb elegància suprema els seus llibres i una veu carrascosa feta al tabac negre i els licors forts. I els uns per por o pena i els altres per alegre sorpresa vam fer uns ulls com a taronges quan el desconegut va escampar sobre la taula els poemes de la seua cançó, la bella elegia amb què maldava per adormir les galàxies neguitoses i preparar-les per a un somni etern. A contracorrent de l'estètica dominant i per la porta de darrere, la dels pobres, la dels esforçats i suosos, Antoni Ferrer acabava de reinventar la poesia catalana, encara que aquesta realitat palmària no fos degudament certificada per l'oficialitat sinó molts anys més tard, i encara amb reticències. Poc li importaven al nostre poeta els exabruptes d'una vanitat que li era completament aliena. Tenia tantes coses importants per dilucidar i tants poemes on transcriure les pròpies i comunes inquietuds, que els xiuxiueigs de les capelles li devia arribar com una remor sorda, com una sonsònia de desocupades beates. Mentrestant, sense imitadors impossibles ni acòlits, Antoni Ferrer, ja germà de les tavernes i els conciliàbuls on perdíem i guanyàvem el millor del temps de la nostra joventut, anava esbargint una música feta de paraules cada vegada més altes a cada nova collita. Al principi de tot fou la música, efectivament, de què l'Antoni fruïa com si fos el llenguatge que Déu (el seu Déu) mateix havia inventat amb el propòsit de comunicar-se amb els homes i amansir la majoria de les feres. I el repte de posar-hi la paraula a l'alçada de les circumstàncies de tanta bellesa. En cada llibre explosionava algun tipus de poesia consagrada perquè l'Antoni es movia per tots els paisatges de frontera, especialment per aquells on el dolor és més punyent, universal i tal vegada evitable. Poeta cèlic i terrestre, aeri i alat però profundament arrelat al més humà i transitori, amanuense de l'esperit tant com de la carn trèmula, de l'etern i del perible amb la mateixa potència escruixidora, amb la mateixa sàvia disposició dels elements que construeixen el prodigi de la gran poesia. I com tots els grans poetes, Antoni Ferrer es feu un llenguatge a mida, capaç d'amanir el cant que es marcà com a fita, pouat dels llatins que la seua poesia alliberava i redimia, dels decasíl·labs de March i de Sant Jordi, de les paraules collides en el silenci dels camps de la terra, de la música de Bach (Bach avant toute chose!), les lletanies i oracions, les fórmules màgiques i transcendents de les variacions i els cànons. 

Rarament conflueixen en un mateix individu la bellíssima persona i el poeta extraordinari, exercint-se alhora i tothora. No sé on devia guardar l'Antoni la clau per transitar tan fàcilment des dels palaus més encimbellats a la terra que xafem cada dia, des de l'eternitat musicada amb els versos al compromís indeleble amb aquest país i la seua gent i amb la humanitat sencera, especialment en la seua condició d'apàtrida i desheretada. Apassionat del diàleg i la veritat subtil de les paraules, savi discret de mena, no l'he conegut mai donant-se importància, no l'he vist mai tractant d'imposar-se. La seua lluita personal estava alhora al costat de tots, íntimament lligada a l'esposa i al fill, i en un altre lloc molt lluny, el de la utopia dels seus poemes, que són sempre font de vida i esperança, d'amor i d'empatia. Ara ja descansa per a sempre o fins quan la veu de Déu el cride a casa i el reentranye en la llum. O més probablement fins que cada lector el faça viure en els seus poemes i bufe damunt la pols quotidiana perquè en cada moment s'active la rara eternitat humana de les paraules. 

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 7 d'octubre de 2022.]

 

                                [Acte en solidaritat amb la lluita del Cabanyal, 2007.]