La clau que obri tots els panys

Ja fa dotze anys que l'escriptor Josep Lozano va tenir la lluminosa idea, inspirada en els àpats escocesos en homenatge al poeta Robert Burns (a no confondre amb el medievalista nord-americà Robert Ignatius Burns, que tants estudis dedicà al País Valencià) de proposar els que ja es coneixen com Sopars Estellés. Com en el cas escocès, commemorem ací el naixement de Vicent Andrés Estellés un 4 de setembre de 1924 en sopars cada vegada més estesos, multitudinaris i ben parats. De manera que el gran poeta valencià s'entaula amb nosaltres cada any coincidint amb les primeres, tímides i agradables frescors, que enguany han trigat tant, amb la imminència de la magrana que ja centelleja amb els seus vermells als arbres, l'arròs a punt per a la sega dibuixant la seua dansa que mou el vent, les esperades i temudes pluges, els primers bolets que baixen de Terol a preus prohibitius, el raïm daurat, deliciós moscatell de la Marina i de tants rogles propers que al mercat s'entossudeixen a dir-ne del terreno i jo en dic del país amb pedagògica paciència. Estellés se'ns asseu a taula, convidat d'honor, enmig de l'exuberància gastronòmica de la tardor, tot i que de vegades t'hages de conformar amb un més o menys suculent entrepà o cantell, les amanides senzilles de rigor, els cacaus i la insubstituïble bevenda. Perquè, és clar, "No podia faltar el vi damunt la taula", no hi podia faltar el "vi dels pobres. El vi que ens feia forts" (deixem la litúrgia dels pimentons torrats per a un altre dia), que l'Ovidi ens ensenyà a recitar amb tota la solemnitat i tota la ràbia en poderosa fusió. Perquè hi ha també una solemnitat i un ritual de la resignació, els més habituals dissortadament entre nosaltres. "El vi o sosteniment de l'afany o la ràbia. / El vi de l'esperança, el vi dels sacrificis, l'esperança rompuda, plantar cara a la vida". Estellés se'ns asseu a taula per oficiar el vi nostre de cada dia.

M'he preguntat sovint per què una iniciativa privada com la de Lozano va aconseguir en un temps rècord popularitzar-se com ho ha fet, quan tantes i tantes altres se'n van en orris. Potser és que les coses tenen el seu moment i la seua xamba. Els valencians (i passeu-me la generalització) no som gaire sensibles en qüestions de lletres, tot s'ha de dir, i menys en poesia, amb l'excepció puntual, commemorativa, d'alguna exaltació devota o sacrílega (aquesta més sovint però aprofitant el mateix motle), gastronòmica o lúbrica convertida ja en eficaç peça arqueològica que no requereix massa esforç i mata el cuquet artístic que cova –diuen– tot valencià. Deu ser doncs més pel cantó lúdic i de gana cívica que els Sopars Estellés ens van robar el cor des del primer dia. Al capdavall, no hi ha festa entre nosaltres que no incloga la taula compartida amb alegria, i em pareix magnífic, no cal dir-ho, a més, diríem, d'universal. No menystindrem tampoc les virtuts estimulants, vitalitzadores, de la poesia estellesiana, però no deu ser, ja dic, essencialment la cosa poètica, tot i que convertida en referent civil, la que tira del carro. Siga com vulga, ací ho tenim de nou, la poesia obrint-se com una magrana, el vi vessant els gots, sensibles com som als rituals de la taula. I el que va davant va davant.

Però tot ritual, a la que et descuides, pot perdre el seu sentit i l'excusa de la celebració convertir-se en anècdota prescindible. És el perill que tenen les transformacions dels fets i les vides en mites. I en això, i voltats de tantes carències, els valencians també hi excel·lim: ens agraden més els mites i les santificacions que menjar amb els dits. Potser és inevitable en tot procés de vulgarització (en el sentit literal de la paraula), però fabricar a compte del poeta un brou concentrat amb unes gotes de l'Assumiràs la veu d'un poble, el No hi havia a València i el Perquè arribarà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot és, al capdavall, un mal favor al poeta, a la poesia i al país. Cal ser exigents i suspicaços i defensar amb ungles i dents el llegat dels nostres autors i referents civils, impedint que un o altre poder els rebregue i desactive. Sempre ho intenten i sovint se'n surten: omplin de floretes i lacrimogènia els homenatges, disparen cites a la babalà que no comprometen a res, els agrada la companyia amable dels poetes (per exhibir-los ben llustrosos i quetets). Ho hem vist tantes vegades! Amb l'Ovidi, amb Fuster, radicalment incompatibles amb l'estupidesa dels poderosos, irreductibles. Que no ens caguen els Sopars Estellés, que no ens els neutralitzen, que siga ell de veritat una clau que òbriga molts panys, les portes de la poesia i la cultura, les portes de la dignitat, rabiosa quan cal, del nostre poble. Alcem amb els seus decasíl·labs, alexandrins i versos lliures el país i la civilitat que ell tan bé va saber escandir.

La clau que obri tots els panys és un llibre de 1958 que inclou eixa obra mestra que és Coral romput i que l'Ovidi i el Toti van multiplicar per mil. El títol parafraseja del vers final del poema "Dit de la mort al voltant de les quatre del matí": "Portes la nit, portes el dia, portes / la clau que obri totes les portes". Evidentment s'hi refereix a la mort, una de les obsessions constants d'Estellés, un dels seus pous més fèrtils. Després, al Mural del País Valencià, en aquell altre poema dedicat a Xàtiva que Ovidi i Toti feren cançó, Estellés reprèn el vers, una clau per fi convertida en símbol de la llibertat i futur del país. Aquesta és la clau que ens ha de permetre obrir any rere any els sopars populars en homenatge al poeta i la poesia, a la gent i al país, el nostre cant irredempt i altiu a la llibertat, amb tota l'alegria, amb tota la ràbia i la fermesa.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 30 de setembre de 2022.]