dilluns, 31 d’octubre de 2022

Durs temps de resistència

Els qui ja comptem els anys per dècades, fills i nets de la guerra (Quina guerra? La guerra diu més o menys Estellés en un poema), ens ho sentíem dir sovint. Els que l'havien viscuda sempre tenien la frase a punt davant la mínima expressió de disconformitat o queixa: "Si haguésseu passat la guerra!". I tot es quedava tremolant en l'aire. Si l'haguéssem passada, què? Hauríem trobat més suportables les circumstàncies presents? No hauríem gosat alçar la veu? En la jerarquia del patiment i la por la guerra havia repartit les seues medalles, ben guanyades sens dubte pels vençuts, però la invocació exemplar d'aquella desfeta com a falsa medecina contra els mals posteriors tenia una mica de trampa i molt d'impotència. La distància entre contar i passar ("De contar-ho a passar-ho!", repeteix la dita popular) segons quins destrets és la mateixa que hi ha entre les experiències alienes del passat i les pròpies del present. Qui té la maquineta que calcula el volum del patiment humà? La guerra d'avui no és la guerra, són unes altres guerres. Però les d'avui, carregades amb tots les subjectivitats i circumstàncies de les que les vivim, hereves necessàries de totes les que les van precedir, són exactament les que ens pertoca enfrontar a nosaltres.

La duresa dels temps actuals, com ha passat sempre, reparteix de manera desigual les seues cartes. N'hi ha, per descomptat, que enmig de la misèria creixent (no només material, ai las!) trauen bon profit, perquè si no fos així –i donant per descomptada la dolorosa inestabilitat de la condició humana– potser seria més fàcil trobar-hi solucions i alternatives. La gallina de dalt caga la de baix, la màxima és tan infal·lible com la llei de la gravetat. Els beneficiaris del patiment general no perdran el cul per evitar-lo o pal·liar-lo, això segur, fins i tot el fomentaran quan els convinga. Perquè res no bloqueja tant com l'angoixa i la por, totes les alarmes disparades alhora, la impotència que sentim davant el que volen que ens empassem com a inevitable. I perquè rode la roda cal primer que res escampar la por, el campe qui puga, la insolidaritat i la impotència. El peix es mossega la cua i entrem en els cercles viciosos: a més por, més impotència i més ens enfonsem en el fang de les nostres guerres perdudes abans d'haver-les lliurades. Temps durs, sens dubte, més i més durs per a la immensa majoria de la gent, amb escenaris de terror candent i expansiu com el d'Ucraïna i els tristos clàssics de sempre, Palestina, Kurdistan, Iran i el llarg i tenebrós etcètera. Temps durs també per a les democràcies plenes de forats del primer món, per als exèrcits disciplinats i atemorits de votants i contribuents, per als pobles sense estat que encara es baten per guanyar el seu dret a ser en plenitud, és a dir, en igualtat de condicions amb els que sí el tenen, els qui són –tan relativament com es vulga– lliures per decidir sobre les coses que els afecten directament, en harmonia si pot ser amb els interessos i benestar comuns.

Temps, doncs, que demanen una primera i imprescindible resistència, la de les actituds que no es dobleguen al corrent generalitzat de la burrera insolidària, la de fer-se forts en el terreny personal i col·lectiu. Perquè de les grans crisis només se'n surt o enfortit o derrotat. I perquè "Sempre es pot escollir, / àdhuc en les més tristes i amargues circumstàncies", com diu Estellés en la seua crònica meravellosa de la postguerra d'aquella altra guerra, tan semblant en cúmuls de misèria (i no principalment material!) a les dels nostres temps d'obligada resistència.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 28 d'octubre de 2022.]


 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada