Ha volgut l'atzar que coincidissen en el temps dues fotografies tan antagòniques entre elles com significatives del moment i el lloc en què vivim. Les fotografies en qüestió, és clar, il·lustren, subratllen i resumeixen sengles notícies, l'una remet a una aparent victòria, l'altra l'hem de comptar entre les derrotes més sonores de la democràcia a l'espanyola. La primera ens mostra un Felip VI pletòric, practicant la proverbial campetxania de la nissaga, per a la qual havia semblat tan inepte fins ara, amb aquella cara de prunes agres que se li va quedar arran de l'ensurt del referèndum de l'1 d'octubre de 2017 i el discurs d'exaltació de la repressió que va fer dos dies més tard davant les càmeres. I és que als poderosos els encisen els triomfs esportius, sobretot quan els protagonitzen ells mateixos, per mèrits propis o més sovint per condescendència dels presumptes rivals. Recordem aquells salmons grossíssims que Franco pescava sense despentinar-se o les competicions de vela en què participava el seu hereu durant els breus parèntesis que li permetien la caça d'elefants a Bostwana o la d'altres peces majors per l'Europa cortesana. Però quan realment toquen el cel és quan la seua selecció aconsegueix una victòria tan contundent com la de l'altre dia, encara que siga contra un equip més aviat modest com el de Costa Rica –ja se sap que en el futbol no hi ha rival menor i que més val curar-se en salut. L'esport, sobretot l'anomenat esport rei (qualsevol excusa és bona per propagar la monarquia), és el terreny idoni per al descans dels guerrers que lluiten cada dia pel benestar dels súbdits, ja se sap. A més, enmig de tantes amargueses com han portat les crisis dels últims anys, en primer lloc la de la credibilitat d'una institució intocablement opaca que ens costa un ull de la cara i que ja no sabem si és millor que siga coronada pel tarambana del pare o pel fill antipàtic, cal saber aprofitar l'avinentesa. I què millor que amb el vent de popa de l'eufòria general per l'èxit de la roja deixar-se caure pel vestidor dels herois a rentar-se la cara de mala llet impassible. I fer-se l'oportuna fotografia i donar-se-les d'entès, en un país on tots en són catedràtics, per exaltar, més que no pas la victòria, el joc mateix de la seua selecció. God save the sportman king!
La segona, en canvi, és la imatge de la dignitat no sotmesa però empresonada, castigada, precisament per haver estat declarada culpable d'injúries a la corona i enaltiment del terrorisme. És la foto de la batalla perduda per la llibertat d'expressió, de la derrota de la imparcialitat d'una justícia feta a la mida i els interessos dels manaires. Provisional, com tota derrota (i també tota victòria), la fotografia del raper Pablo Hasel a l'Audiència de Lleida ens recorda tots els casos que en els últims temps han portat a la presó o a l'exili practicants de les llibertats democràtiques en judicis plens d'irregularitats, lectures esbiaixades de la llei i falsos testimonis. Com en el cas sagnant dels joves d'Altsasu i de tants encausats com viuen amb l'ai al cor d'una justícia que no costa gens d'identificar amb un simple i implacable aparell repressor. Potser vindran els bonegons d'Europa un dia o altre, com ja n'han vingut d'Amnistia Internacional i altres organismes internacionals de defensa dels drets humans, i menys probablement un cert rescabalament pel mal infligit. Però el temps de presó i exili ja no el recuperarà ningú. I potser, en el fons, tampoc el dolor que deuen sentir els qui havent fet un pas avant han pogut comprovar en girar-se que estaven sols, mancats del moviment solidari que hauria pogut impedir la seua condemna. O pitjor, que els crits per les victòries futbolístiques, amplificats amb les imatges del rei retratant-se al vestidor, ensordien les consciències i consolidaven poc o molt, i sempre de moment, el poder dels intocables camuflats de campetxans.
[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el 25 de novembre de 2022.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada